‘Madres verdaderas’: els racons de la maternitat

Títols com ‘Shara’ (2003) i ‘El bosque del duelo’ (2007) van convertir Naomi Kawase en autora de referència, però aquest estatus ha sigut posat en dubte per la tendència al melodrama llagrimós i l’amanerament visual que la japonesa ha mostrat en els seus treballs més recents. Afortunadament, la seva nova pel·lícula no recorre a cap d’aquests trucs. En ella, Kawase explora un dels seus temes de capçalera, la maternitat, i ho fa a través de la peripècia d’un matrimoni que, després d’adoptar un nadó fa anys, afronten un dilema ètic quan la mare biològica del nen fa acte de presència per exigir els seus drets.

És cert que ‘Madres verdaderas’ causa certa desesperació perquè és com moltes pel·lícules diferents alhora i això fa que transiti sense fluïdesa entre gèneres tan diferents com el drama conjugal, el romanç adolescent, la crònica social i el ‘thriller’ criminal; en el procés, a més, estira el metratge almenys 20 minuts més del justificable. No obstant, diem, en aquesta ocasió Kawase no intenta ni estovar-nos ni fer-nos plorar a qualsevol preu i, en canvi, se centra a reflexionar sobre les qüestions de fons que la trama planteja –¿què significa ser mare, biològica o adoptiva?, ¿quins costos físics, psicològics i socials porta ser-ho? – i sobre els sistemes de sororitat que desenvolupen les dones per enfrontar-se als traumes consubstancials al seu gènere.