Quan el somni de Woodstock es va convertir en malson

Durant molt temps, la paraula Woodstock va ser sinònim d’amor i de pau; concretament durant 30 anys, fins que el festival de música més famós de tots els temps va reduir la seva pròpia reputació a cendres, literalment. ‘Woodstock 99’ va ser concebut com un homenatge a aquesta fita de la contracultura –o almenys això va fingir–, però va degenerar en un pandimoni de violència, abusos sexuals, caos i destrucció. El documental ‘Woodstock 99: Paz, amor y furia’, acabat d’estrenar a HBO, recorda què va ser el que hi va fallar.

La tragèdia s’entreveia des del principi. Els organitzadors de l’esdeveniment, Michael Lang i John Scher, van decidir que, a diferència de les edicions passades –a més de l’original, successives edicions del festival havien tingut lloc el 1979, 1989 i 1994–, en aquesta ocasió guanyarien diners. Caigués qui caigués. 

Els concerts es van celebrar a la Base Aèria de Griffiss –sí, Woodstock en unes instal·lacions militars–, un espai amb capacitat per a 50.000 persones i no per a les 300.000 que va acabar acollint. Allà no hi havia ombres ni espais verds, només formigó i terra constantment exposats a la calor de finals de juliol, a causa de la qual tres assistents acabarien morint. El menjar i la beguda eren caríssims, i amb prou feines hi havia lavabos i dutxes. El personal de seguretat era poc i escassament preparat, i bona part del menú musical el componien bandes que, a més de mediocres, promovien un tipus de ràbia més vinculat a la misogínia i l’homofòbia que a la consciència social.

Un còctel de fang i excrements

Les carències logístiques van ser un problema des del primer moment. Les escombraries van començar a envoltar-ho tot. Es van formar cues quilomètriques des de les comptades fonts d’aigua potable que hi havia al recinte i, a causa de la frustració, algunes van ser destrossades. També es van formar diverses zones embassades on també van confluir els residus que desbordaven els sanitaris portàtils, cosa que va crear un còctel de fang i excrements. Molts assistents van decidir arrebossar-s’hi, o tirar-lo amb alegria els uns als altres.

Divendres a la nit, durant el seu concert, els membres d’Insane Clown Posse van tenir la genial idea de començar a llançar diners al públic, cosa que va provocar una melé de gent disposada a partir-se la cara. Els ànims, doncs, ja estaven caldejats quan 24 hores després, enmig de l’actuació de Limp Bizkit, el cantant Fred Durst va animar els fans a donar curs a la seva agressivitat. Per llavors, una organització anomenada PAX ja havia repartit milers d’espelmes entre la multitud; la idea era que s’encenguessin diumenge durant el concert de Red Hot Chili Peppers, a manera de gest pacifista. Arribat el moment, l’horda les va utilitzar per fer cremar les muntanyes d’escombraries acumulades, i van saquejar parades de venda i zones d’acampada a la recerca de material amb què avivar els focs. Durant les hores posteriors van destrossar cotxes, van rebentar caixers automàtics, van fer caure les torres de so i van cremar tot el que van poder fins que hi va arribar la policia.

Agressions sexuals

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Finalitzat l’esdeveniment, 44 persones havien sigut arrestades. Cap d’elles, això sí, en relació amb les nombroses agressions sexuals que van succeir-hi, en una atmosfera saturada de masclisme i testosterona indòmita. Quatre dones van ser violades; a una d’elles la van penetrar successivament diversos homes durant el concert de Limp Bizkit, just davant de l’escenari.

Mentre recorda tot això, el nou documental reflexiona sobre els perills que la nostàlgia pot portar. Lang i Scher van pensar que podrien fer caixa venent la il·lusòria imatge idíl·lica perpetuada entorn de Woodstock a una generació que als 60 ni tan sols havia nascut i els valors de la qual no podien estar més allunyats dels ideals del ‘flower power’. I, alhora, la pel·lícula estableix inquietants paral·lelismes amb el present. Veient-la, resulta inevitable arribar a la conclusió que el final dels 90 va ser una època terrible, sentir cert alleujament per haver-la deixat enrere i, tot seguit, reconèixer amb amargor que la que nosaltres vivim no és gaire millor.