‘Carrer Robadors’, una obertura del Grec tan vistosa com extensa

Enrere queden els anys en què semblava que l’espectacle inaugural del Grec gairebé era una revàlida general del que anava a resultar el festival. Potser cal remuntar-se al 2008 amb l’excèntrica ‘Història d’un soldat’ per recordar l’últim espectacle que va provocar un rebuig bastant general. Avui, l’obertura s’ha convertit senzillament en la primera cita, en la trobada esperada del món escènic en un lloc tan especial com el Teatre Grec. Aquesta edició, a més, suposava el joiós retrobament després de l’edició d’urgència del 2020, que obligava, per la pandèmia, a sortir de l’espai gairebé a la carrera. 

Tornar a apostar pel nom de Julio Manrique, només dos anys després de la seva aplaudida ‘Jerusalem’, era jugar a cop segur en la inauguració. L’avui més director que actor disfruta del plàcet del públic, per mèrits inqüestionables, amb les seves vistoses i virtuoses posades en escena. L’aplaudiment efusiu que va acomiadar diumenge a la nit a l’amfiteatre ‘Carrer Robadors’, l’adaptació escènica de la novel·la del francès Mathias Énard –resident a Barcelona i present a l’estrena– va avalar la decisió del director del Grec, Cesc Casademunt.

L’aplaudiment premiava un muntatge de gran força visual i desenvolupament una mica més irregular. La novel·la d’Énard es revela ideal per a un Grec agermanat amb l’Àfrica. Narra l’odissea d’un jove marroquí de Tànger amb final a Barcelona, en aquest carrer de Robadors del Raval del títol. És tot un viatge, enorme, oceànic i de sobresalt en sobresalt, el que fa el protagonista com a exponent d’aquests migrants que es deixen la vida, massa vegades de forma literal, per arribar a terra europeu a la recerca de futur.

Adaptació cabalosa i prolixa

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

El museu de George Lucas, ¿un homenatge al seu propi ego?

Adaptació cabalosa i prolixaEl problema de ‘Carrer Robadors’ neix de la mateixa ambició de la novel·la. És la fotografia panoràmica d’una època convulsa que s’inicia amb la crisi del 2008, segueix amb les primaveres àrabs i continua amb els indignats del 15-M i les retallades, sense obviar el brot del terrorisme integrista. Tot això, i més, es narra en un muntatge que arrenca amb empenta, però que ja perd força amb les últimes vivències del jove a Tànger quan coneix la Judit, la jove catalana de qui s’enamora. La peça podia haver tingut una adaptació menys cabalosa amb situacions i personatges que potser s’havien d’haver retallat (per exemple, una part del que passa a Algesires malgrat el seu dramatisme) per guanyar empenta escènica i resultar una mica menys prolixa.

L’obra té un dels punts forts en l’eficàcia de cuidades projeccions a l’àmplia escenografia, que, aquesta vegada, ens tapa el fons rocós de la muntanya. Li donen aquesta vistositat, juntament amb una música cuidada (un altre segell d’identitat del director), que requereix un muntatge amb tantes localitzacions. Per aquesta escenografia d’Alejandro Andújar es mouen, i corren més d’una vegada (i no només pels canvis escenogràfics), els vuit intèrprets (més una gossa) entre els quals l’omnipresent Guillem Balart es buida com a Lakhdar, el protagonista. Dels vuit integrants d’un esforçat elenc, dos són catalans amb arrels marroquines (Moha Amazian i Ayoub El Hilali), un altre va néixer a Marràqueix (Mohamed El Bouhali) i un quart a Ceuta (Abdelatif Hwidarzay). Resultava gairebé inevitable per a una obra com aquesta i és, alhora, un pas cap a un teatre que sigui mirall del món en què vivim.