El museu de George Lucas, ¿un homenatge al seu propi ego?

Un museu d’art hauria de generar converses sobre els artistes les obres dels quals exhibeix, i no sobre la persona el nom de la qual apareix escrit a la façana de la seva seu. És una obvietat, però també un raonament clau per entendre per què el Lucas Museum of Narrative Art, l’ambiciós projecte de George Lucas que actualment es construeix a Los Angeles i l’obertura del qual està prevista per a l’any vinent –la seva data d’inauguració original va ser el 2021, i de moment s’ha posposat en dues ocasions–, es manté embolicat de dubtes i escepticisme.

L’il·lustre cineasta i creador de l’univers Star Wars va oferir fa uns dies alguns detalls sobre el museu durant la seva aparició en la Comic-Con de San Diego, la convenció de còmic més important del món. Casualitat o no, aquesta intervenció es va produir només uns mesos després de l’acomiadament no només de la que aleshores era la directora de la institució, Sandra Jackson-Dumont, sinó també de la seva directora executiva i de 15 empleats més en càrrecs de responsabilitat; un any abans d’això ja s’havien produït diverses sortides similars entre els alts càrrecs de l’equip –entre ells, els responsables de la direcció financera, de l’assessoria legal, de la direcció de desenvolupament i de la direcció d’exposicions–, i algunes d’aquestes posicions encara no s’han cobert. I aquestes turbulències internes són només un més dels nombrosos problemes a què Lucas s’ha vist enfrontat des que va idear el projecte, fa gairebé 15 anys.

D’entrada, ubicar el museu a Los Angeles ha suposat per a ell una espècie de capitulació. La seva intenció inicial va ser fer-lo a San Francisco, però la pressió exercida per grups conservacionistes per evitar la seva construcció a l’icònic parc Presidio el va obligar a abandonar la idea. Després va traslladar el projecte a Chicago, on va néixer la seva dona, Mellody Hobson –copresidenta de la junta directiva del museu junta amb el mateix Lucas–, però allí també va ser rebutjat, aquesta vegada per les protestes dels que exigien que la vora del llac Michigan continués sent un espai públic obert.

Un altre gran interrogant que plana sobre la institució té a veure amb la seva naturalesa; al cap i a la fi, ¿què és exactament l’art narratiu? "L’art narratiu és art visual que explica una història", expliquen en la seva pròpia pàgina web, limitant-se a repetir el mateix concepte amb diferents paraules. En qualsevol cas, Lucas ha afirmat que "l’art narratiu és un fill il·legítim de l’art; no el veuràs a cap museu important", i les seves paraules són rigorosament falses. Almenys si ens atenim a la definició proposada pel museu mateix, són art narratiu les pintures rupestres prehistòriques, els tapissos, els murals, els cartells publicitaris, les tires còmiques, els vitralls policromats de les esglésies, les fotografies i, és clar, els quadres de qualsevol pintor figuratiu, i bona part d’aquestes manifestacions artístiques són presents en les col·leccions de la majoria dels museus importants del món.

Se sap que el nucli de la col·lecció del museu, que s’exhibirà en un espai de 28.000 metres quadrats dissenyat a la manera d’una nau gegant espacial per l’arquitecte xinès Ma Yansong, serà el dipòsit per a l’eclèctica col·lecció personal de Lucas, composta d’unes 100.000 peces, entre les quals s’inclouen dibuixos de Norman Rockwell i Frida Kahlo, el primer esbós del personatge Flash Gordon, el disseny original de la primera portada del còmic Iron Man, il·lustracions publicades en revistes de principis del segle passat, exemplars de llibres de Winnie the Pooh, art egipci, estampes ukiyo-e, escultura contemporània africana, dissenys d’El màgic d’Oz (1939), fotos de W. Eugene Smith i quadres de pintors com Edgar Degas i Pierre-Auguste Renoir, a més de milers de peces creades durant la producció de Star Wars. En altres paraules, un catàleg enorme, i no gaire coherent. Per això, nombrosos historiadors, crítics i directors d’altres institucions similars han qüestionat el valor d’un espai consagrat a les coses que el seu creador ha col·leccionat o produït al llarg del temps, i la resistència de Lucas i Hobson a discutir els plans concrets del museu ha contribuït que els seus detractors el considerin una mera exhibició d’egocentrisme.

Un gueto luxós

Notícies relacionades

‘Joc de cartes estiu’ emprèn noves rutes de gastronomia

Superar el dol per un animal de companyia

Així mateix, i considerant que el cineasta ha defensat la necessitat del seu projecte al·legant que l’art popular ha sigut sistemàticament relegat a un gueto pels museus tradicionals, molts lamenten que la seva solució a aquest problema hagi sigut construir un gueto més luxós en lloc de promoure que l’exhibició d’aquestes 100.000 peces trobi col·locació en els programes de museus ja existents, que estan necessitats de més afluència de públic i, a més, podrien proporcionar a Lucas credibilitat artística. I alguns retreuen al magnat que no hagi preferit invertir els 1.500 milions de dòlars que costarà obrir el seu museu en el finançament de programes de col·laboració entre joves cineastes i il·lustradors.

Es qüestiona, en altres paraules, que una iniciativa suposadament filantròpica com el Lucas Museum of Narrative Art se centri en el que el seu fundador considera important, i per tant se sospita que el veritable objectiu de Lucas és posar les seves pel·lícules al mateix nivell que les obres d’altres artistes presents en la seva col·lecció o, el que és el mateix, que l’attrezzo creat per a les mediocres preqüeles de Star Wars comparteixi espai amb quadres de Kahlo i Degas.