‘And just like woke’

Trenta anys han aguantat el tipus la Carrie Bradshaw i les seves amigues. El primer cop que vaig visitar Nova York no es parlava de res més: d’una sèrie que ho petava. Perquè mostrava la dona moderna anant a la seva com a la tele no s’hi havia vist mai. Sempre em va semblar una sèrie sobrevalorada i sobreactuada. Jo no conec cap dona que es calci així ni que parli així de sexe. Però és veritat que al principi calia reconèixer-li una frescor que, de temporada en temporada, ai, es va anar perdent. De fer conya dels contes de fades a degenerar en un conte de bruixes woke.

Notícies relacionades

Netanyahu i Hamàs, més sols

Canviar de bàndol

En quin moment vàrem fugir del foc d’una correcció política per caure a les brases d’una altra? Del culte a la testosterona a l’autosabotatge estrogen? Es podrien rodar ara pel·lícules com Allò que el vent s’endugué o Orgull i prejudici?

Fa anys vaig portar la meva filla a veure un muntatge modern de Jane Eyre, una novel·la romàntica de Charlotte Brontë que segueix l’interessant procés de creixement interior d’una dona que, amb tot en contra, trenca infinites barreres de classe i de gènere de l’època per culminar un amor poc convencional. D’entrada el que havia de ser el seu marit li intenta amagar que ja estava casat –per diners– amb una altra. Aquesta altra mor en un incendi que el deixa a ell desfigurat i gairebé cec. Jane l’acaba acceptant així, per fi en un pla d’igualtat. Li vaig dir a la meva filla que hi havia en aquesta obra més feminisme que en molts 8M. Per desgràcia, els que la van muntar no ho tenien tan clar, ja que es van inventar un monòleg de la protagonista proclamant una absurda "sororitat" vers la rival morta. Calia frivolitzar així una història que senzillament anava d’una altra cosa? Només els va mancar posar-li a la Jane uns Manolos.