2
Es llegeix en minuts
Netanyahu i Hamàs, més sols

Netanyahu i Hamàs, més sols / Associated Press/LaPresse

Mai en els últims dos anys hi havia hagut signes tan clars d’aïllament del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, i del grup terrorista Hamàs. En cas de confirmar-se, aquesta doble soledat podria conduir al final d’una guerra que ha suposat la mort de més de 61.000 palestins i de gairebé 2.000 israelians i la destrucció de Gaza. D’una banda, la proposta de Netanyahu d’estendre l’ocupació als reductes on hi pot haver encara ostatges en mans de Hamàs ha suscitat una oposició generalitzada, dins i fora d’Israel. De l’altra, la negativa de Hamàs a buscar una sortida al conflicte en les negociacions de Doha ha portat 17 països àrabs a demanar-li que abandoni el poder que encara té a la Franja i entregui les armes a l’Autoritat Nacional Palestina.

No només els familiars dels ostatges s’han manifestat en contra de Netanyahu. També ho han fet uns 600 exoficials de l’Exèrcit i dels serveis d’intel·ligència en una carta dirigida al president dels Estats Units, Donald Trump. No obstant això, malgrat l’opinió contrària de la majoria de la població israeliana i el canvi d’actitud de nombrosos països europeus que han anunciat la seva intenció de reconèixer l’estat palestí, Netanyahu no sembla disposat a cedir. Pel que sembla, només l’amenaça de dimissió del cap de l’Estat Major, Eyal Zamir, impedeix de moment que porti a terme una operació que podria provocar l’execució sumària dels ostatges que encara són vius. Els que s’oposen a Netanyahu consideren que la seva proposta faria impossible trobar una sortida negociada a una ocupació militar que llança un balanç esgarrifós de mort, destrucció i fam.

Des que l’Exèrcit israelià va intervenir a la Franja, en resposta a la matança de 1.400 persones i el segrest de 252 per part de Hamàs i altres grups terroristes palestins, la situació no ha fet més que empitjorar. D’una operació militar destinada, en principi, a recuperar els ostatges, s’ha passat a una guerra d’extermini que suposa el càstig de la població gaziana sotmesa a la destrucció, continus desplaçaments forçosos i la fam. Tot i que les negociacions emparades per Qatar han permès l’entrega d’algunes desenes d’ostatges –així com dels cossos d’altres que havien mort– a canvi de l’alliberament de centenars de presos palestins, no ha sigut possible arribar a un acord definitiu. Mentrestant, s’han multiplicat els actes perpetrats per l’Exèrcit israelià que podrien constituir crims de guerra. Dels 168 nens palestins tirotejats per soldats israelians, 95 han mort per trets al cap o al pit, en una pràctica que va documentar exhaustivament la investigació de Mario Saavedra que aquest diari va publicar fa uns dies. Per la seva banda, contravenint les lleis internacionals que impedeixen la humiliació pública de presoners, Hamàs instrumentalitza imatges d’ostatges. L’últim, David Evyatar, visiblement desnodrit.

Netanyahu ha fracassat en la seva intenció d’arribar a una victòria total i Hamàs ha contribuït a arruïnar les legítimes esperances del poble palestí de poder viure en pau, en un estat propi. La seva mútua desaparició de l’escenari del Pròxim Orient pot no ser suficient per resoldre un conflicte complex que té més de 70 anys d’existència, i que no es resoldrà sense que els palestins vegin reconeguts els seus drets. Tot i això, hi ha un ampli consens en considerar-la condició necessària.