Crítica de música
El Palau es rendeix a Beczala
El tenor polonès exhibeix múscul en el seu debut a l’auditori modernista
La tornada a Barcelona del tenor polonès Piotr Beczala per al seu debut al Palau –al setembre va cantar al Liceu i ara torna immers en una gira per mig Espanya– es va convertir en tot un esdeveniment social i cultural. Com és habitual a les seves actuacions, va voler escalfar la veu amb un repertori poc divulgat, tot i que va evitar els seus autors polonesos de capçalera, deixant per al final algunes àries d’òpera.
Ja des de les tres ‘ariette’ de Stefano Donaudy amb les quals va engegar el programa es va apreciar l’excel·lent estat de forma del cantant; aquestes peces senzilles, com les de Respighi que els van seguir –va rematar ‘Nevicata’ amb un falset en pianíssimo bastant inestable-, les va transformar en àries gairebé dramàtiques a causa de l’energia amb què les va revisar, amb accents ‘veristes’, cops de glotis i el que fes falta, fascinant els seus incondicionals.
¿Fora d’estil?
¿Fora d’estil? Beczala sap emportar-se tot el que canta al seu terreny i transformar en passió el que toca, conscient que el seu fraseig és fonamental per arribar al seu públic. Deliciosos van resultar els ‘Rispetti’, de Wolf-Ferrari, i espectaculars les tres cançons de Tosti, a les quals va imprimir un cert accent ‘à la Josep Carreras’, especialment a ‘L’ultima canzone’. Amb aquest autor va arribar la primera ovació de la nit, amb un públic rendit als aguts solars del cantant.
L’apartat operístic va arrencar amb dues àries de personatges de Verdi que ja se li han escoltat al Liceu, Riccardo d’’Un ballo in maschera’ i Rodolfo de ‘Luisa Miller’, peces que resulten gairebé impossibles d’escoltar més ben cantades. Va acomiadar el programa tirant del seu fa poc incorporat Cavaradossi de ‘Tosca’, aconseguint tocar el cel amb ‘Recondita armonia’. Va regalar tres propines, entre elles l’adeu a la vida del mateix personatge de ‘Tosca’ i una ària d’’Andrea Chénier’.
Sarah Tysman el va acompanyar des del piano amb total complicitat, lluint-se en solitari en una peça d’Albéniz.
