És molt fort, Rita

«Sí, és molt fort: ¡és la meva mare i fem discos juntes!». Rita Payés, cantant i trombonista, no cabia a la pell de contenta. Dimecres omplia la sala BARTS dins del Voll-Damm Festival de Jazz de Barcelona per presentar en gran ‘Como la piel’, segon disc al costat de la seva mare, la guitarrista Elisabeth Roma. La sala estava tan plena com permeten les restriccions sanitàries. I per la mateixa raó, el disc, que es publicava aquell mateix dia, no estava a la venda en format físic a la sortida, sinó que penjava a les parets de la sala BARTS en forma de codi QR per si algú volia fer-li una foto amb el mòbil i comprar-lo ‘online’. «Si el dia de la presentació no venem discos, ja em direu», va deixar anar Payés amb una franquesa impossible d’impostar.

I tot i així, que fort. Sí. Que fort que aquella noia que va créixer tocant clàssics del swing a la Sant Andreu Jazz Band sigui avui una intèrpret tan magnètica. I que amb 21 anys tingui una veu tan profunda, que no valdria per a concursos ni ‘talent shows’, però que ha tocat la fibra fins i tot a C. Tangana. Que toqui el trombó amb aquesta serenitat i aquesta fondària. Que fort que mare i filla, que van gravar el seu primer disc de bossa nova més per fer una cosa juntes que per una altra cosa, hagin format un repertori amb tantes arestes com el que va sonar a la sala BARTS. Segueix present la música del Brasil, amb ’Rita’ de Chico Buarque o una versió commovedora del ’Leozinho’ de Caetano Veloso, gairebé una cançó de bressol. I als antípodes de tanta dolçor, la tragèdia ‘non plus ultra’ de les més tràgiques, la fadista Amalia Rodrígues. «La lletra d’aquesta cançó diu que ‘per una llàgrima teva em faria matar’«, va explicar Payés, com intrigada per la idea. Canta sense drama però li atrau el fosc, l’inquietant. D’un dia rar que va passar a la platja de Barcelona –«no es veien ni les torres Mapfre aquestes, imagina’t»– va sortir una cançó igual de rara, embolicada en sons espectrals a càrrec del guitarrista convidat, Pol Batlle, que també va posar un punt de misteri a ‘Loca Mente’, un altre cant a l’estranyesa.

Tema propi

Notícies relacionades

Crítica de ‘Ven y mira’, la guerra com mai abans va ser filmada

Crítica de ‘Bill y Ted salvan el universo’, un joiós retrobament

En canvi, ‘El marabino’, un vals per a guitarra que li va ensenyar la seva mare, amb un últim vers imbatible –«si has tingut sort recorda’t dels pobres i canta per ells»-, era llum i cançó popular. La milonga ‘Quién lo diría’, escrita per ella mateixa, va sonar trista en extrem. I convincent: Horacio Fumero al contrabaix i Juan Rodríguez Berbín a la percussió són mestres de les rítmiques llatines, companys ideals per a les músiques que maneja Rita Payés. Van tocar el seu petit clàssic, la versió del bolero ‘Algo contigo’, sense ni tan sols anunciar-ho. En canvi, es va entretenir una bona estona a explicar els secrets d’una melodia escrita pel seu germà Pol, trompetista convidat a una estrena que per un moment semblava una festa familiar una mica improvisada.

Ara com ara, en Rita Payés no hi ha res calculat. Tot tal qual. I tot i així, a saber fins on arriba. Que fort, Rita.