Apoteòsica tornada

A l centre, una enorme gàbia completament negra d’uns 20 metres d’altura i sonant un brunzit constant sobre base techno, un piano trastornat o electrònica eixordadora amb botzines. Els moments previs al concert de Radiohead ahir a Madrid, el primer de la seva tornada a la vida i als escenaris després de set anys de silenci, tenia bastant de festa fosca i trasbalsadora. Com si al públic l’haguessin convocat per presenciar en directe l’apocalipsi. Però va ser al seu lloc un enlluernador renéixer el que es va poder veure ahir a la nit al Movistar Arena.

Van arrencar amb el punteig gloriós de Let down a les mans de Johnny Greenwood i la veu de Thom Yorke fent ziga-zagues en aquest preciós fraseig melancòlic, amb les seves imatges gegants projectades. Dins, tancats i en cercle, els cinc músics de sempre rotant entre una infinitat d’instruments i un percussionista extra fabricant tota mena de sons, de les guitarres eixordadores de 2+2 =5 a les bases electròniques brutals de Sit down Stand up repuntades per un vibràfon. No havia acabat aquesta tercera cançó i la pista ja era una rave, amb Yorke sacsejant la seva melena d’ermità com si s’hagués escapat de Sirat.

Si el cantant s’asseia de vegades al piano, Greenwod anava provant una mica de tot. A Bloom, una altra descàrrega rítmica gairebé tribal, el compositor d’exquisides bandes sonores embogia amb els tambors. Per moments, al llarg del concert, Radiohead tornava a ser el que porta 25 anys, des que van publicar Kid A, sense voler ser: una banda de rock. Va passar amb Lucky, en què Yorke va reprendre el seu cant ondulant per acostar-se a l’èpica rockera. Però de seguida tornava la rave, amb el cantant movent els malucs mentre tocava un petit òrgan de mà a Ful stop. No es trauria el diable del cos en tot el concert.

Al llarg de dues hores, van recórrer una cursa en què van fer de tot. Van sonar balades gegants: No surprises, d’Ok Computer, l’àlbum que els va convertir en l’aristocràcia musical que són, o Fake plastic trees, un dels tresors de The bends. De Kid A van sonar, entre d’altres, la festa canyera que és Idioteque i Everything in its right place, la cançó que va marcar el seu acostament a l’electrònica amb tocs de jazz.

No hi va haver ni una sola paraula, ni una, per al públic. La polèmica sobre les mitges tintes de la banda amb el tema de Palestina no va arribar a apuntar ni en ells ni entre els que els veien. Era com si, més enllà de les cançons, la comunicació verbal i els problemes del món s’haguessin quedat fora, apartats per un espectacle devastador en el qual tota la comunicació es produeix per la música, pel ritme, pel gest i el ball. Per l’enlluernador desplegament sonor que la banda britànica és capaç de desplegar en directe, i que aquí va concloure amb un himne etern com Karma police. Aquest prodigiós combinat d’experimentació i domini melòdic és el que els ha situat en l’aristocràcia de la música mundial i, vist això a Madrid, en aquest podi tenen plaça per a estona.

Radiohead

Notícies relacionades

Un gegant del luxe immobiliari arriba a BCN des de Beverly Hills

La Marató de 3Cat surt del plató de TV3 per combatre el càncer

4/11/2025

Movistar Arena Madrid