‘The battle at garden’s gate’, de Greta Van Fleet: de ‘Led Zeppelin I’ a ‘Led Zeppelin IV’

Un primer àlbum, ‘Anthem of the peaceful army’ (2018), va propulsar Greta Van Fleet cap a un inopinat estatus de gran sensació del rock quan del rock ja no s’esperaven festes així. Cançoner, so i solos de guitarra van causar efectes òptics als vells del lloc: «Són Led Zeppelin I», va afirmar, malèvol, Robert Plant, una observació que, si resulta una mica abusiva, és pel disc escollit, ja que es podria parlar més aviat de Led Zeppelin II. Rock amb el marxamo d’una altra era, a contracorrent tractant-se de músics d’uns vint anys i amb l’estigma d’aquesta admiració tan concreta per una banda. Bé, ¿I després?

El grup va anunciar un segon àlbum allunyat d’aquesta òrbita d’influència, però ‘The battle at garden’s gate’ no se n’aparta, i més aviat desenvolupa una parcel·la al seu dia aventurada pel gegant zeppelinià: la cançó corpulenta, de mig temps musculós, dinàmica emocional i embadalit punteig de guitarra. Amb això, Greta Van Fleet ens ve a dir que viu al seu món, aliè no només a interferències modernes sinó al què diran dels ‘connaisseurs’. Els seus defensors poden al·legar, i tindran raó, que copiar o inspirar-se en Led Zeppelin és percebut com a pecat mortal, mentre que fer-ho amb els Kinks o els Beach Boys és ‘cool’.

Litúrgia i densitat

El problema de ‘The battle at garden’s gate’ és que, fins i tot sent un àlbum en què es podran delectar els entusiastes d’aquesta estètica musical associada als primers anys 70, tendeix en excés a l’espessor. Després de la solemne benvinguda de ‘The heat above’, amb òrgan litúrgic i bonica tornada, dibuixat per la veu aguda de Josh Kiszka (més a prop de Geddy Lee, de Rush, que de Plant), sorprèn la baixa presència de temes rock expeditius: hi ha ‘My way, soon’ i, amb objeccions, ‘Built by nations’ (aquest aparatós ‘groove’ de bateria, pur Bonze, a l’estil The ocean) i la galopant ‘Caravel’.

Tornen a evocar Led Zep, una vegada i una altra, en aquestes peces de gambada llarga a què benèvolament podríem dir ambicioses i que conjuguen el lirisme amb l’afartament d’èpica. Hi fan mèrits ‘Broken bells’ i els gairebé nou minuts de la peça de tancament, ‘The weight of dreams’, totes dues amb els seus racons sucosos, totes dues entregades finalment a sa majestat el solo de guitarra, en seqüències harmòniques redundants i, per cert, molt semblants a les del crescendo de ‘Stairway to heaven’. A mig trajecte, aturades melòdiques agradables a ‘Tears of rain’ i ‘Light my love’, assentats al piano.

El grup de Frankenmuth, Michigan, aliat amb el productor Greg Kurstin (Adele, Beck, els últims Foo Fighters), redobla la seva aposta i sona, si és possible, una mica més extemporani encara, evolucionant cap a la cançó més velada i mística, i també més pretenciosa, somiant potser amb armar el seu propi Led Zeppelin IV. Jordi BIanciotto

ALTRES DISCOS DE LA SETMANA

El baixista i cantant de Brighton 64 s’allunya uns passos de la immediatesa pop del seu grup de tota la vida per estrenar-se en solitari amb un elapé que està entre el rock vitaminat, el blues desèrtic i la psicodèlia, molt marcat per la presència com a banda d’acompanyament de Biscuit, igual de precisos quan es transvesteixen de Crazy Horse (‘En una altra vida’, amb la veu convidada de Joana Serrat) que quan fan picades d’ullet als Who dels 70 en la rotunda ‘Encaixes amb la descripció’. Rafael Tapounet 

Amb l’excepció de ‘Gimme some truth’, que no deixa de ser una versió de John Lennon, cap de les 13 cançons incloses al vintè elapé d’estudi de Cheap Trick és especialment memorable, i, tot i així, el retrobament amb l’incombustible quartet resulta gratificant d’una manera una mica estranya. Potser es degui al sorprenent bon estat de la veu de Robin Zander o a l’emocionant convicció amb què el guitarrista Rick Nielsen continua sostenint aquests himnes per a grans estadis a cavall d’AC/DC i els Beatles. R. T.

Notícies relacionades

De cap fàbrica de vinils a Espanya a tres

La generació de l’‘streaming’ ressuscita els discos de vinil

Nou anys després del seu disc anterior, els californians no ens serveixen una obra de punt i a part, sinó un ‘revival’ punk de mitjana edat amb les constants vitals al seu lloc. El sustenten artefactes desbocats del calibre de ‘This is not utopia’ o ‘Breaking these bones’, en contrast amb certs entreteniments (el swing de ‘We never have sex anymore’, l’homenatge a Edvard Grieg) i amb aquesta repesca de ‘Gone away’ a veu i piano, en què la vella ràbia dona pas al perfum autocomplaent. J. B.

Amb el quintet The Marvels, el veterà saxofonista de jazz Charles Lloyd ofereix, una vegada més, unes vistes úniques a l’ample mapa de les músiques d’arrel dels EUA. És igual la matèria primera: una balada de Leonard Cohen, un clàssic d’Ornette Coleman, un altre de Thelonious Monk, un bolero de Bola de Nieve... Lloyd i la seva banda, escorada cap al country gràcies a les guitarres de Bill Frisell i Greg Leisz, fan que tot soni relaxat, càlid i ‘roots’. Poètica sense drama i al ralentí. Roger Roca