Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

El temps passa amb una rapidesa absurda. Aquest any es compleix una dècada del retorn de LCD Soundsystem després d’un publicitat comiat (en teoria, per sempre) amb un concert al Madison Square Garden després explicat en un documental i publicat com un car quíntuple vinil en edició limitada. Des d’aleshores, l’emblemàtic grup dance-punk de James Murphy s’ha dedicat, sobretot, a callar i tocar els hits en residències de concerts, amb el perill de convertir-se en artefacte nostàlgic que això comporta.

Dit això, poc van tenir els LCD de dissabte de figures de museu de cera. La seva eterna autocelebració encara transpira energia rabiosa, i la contagia. Però no avancem esdeveniments: el seu directe actual està perfectament seqüenciat; abans d’arribar als temes que animen a cridar "¡més canya!", és moment de delectar-se amb la melancolia estil Suicide (sí, Suicide també podien sonar tristos) d’Oh baby, a la qual segueixen la melodia oriental i addictiva construcció rítmica de You wanted a hit, o, ja activant plenament la fàbrica de ball, Tribulations, amb una arrencada electroclash directa i a la geniva que mai deixarà de desconcertar. I després d’una I can change precedida per una picada d’ullet al The model de Kraftwerk, doble recordatori que tampoc fa tant temps que no passen per l’estudi: l’una mica discret single de 2024 X-ray eyes i la seva cançó per a la pel·lícula de 2022 Ruido de fondo, una new body rhumba amb traces de The B-52’s.

En l’estil LCD, l’hedonisme està sovint impregnat de tristesa i frustració. Ahir a la nit vam ballar una mica capbaixos amb Tonite, un dels seus hits sobre sentir-se ja gran (sí, també es poden fer hits sobre un tema com aquest), o Someone great, de melodia eixerida que contrasta amb una lletra sobre algú genial que se’n va: "El pitjor és aquest temps tan bo; / em sorprèn que no plogui". Estratègies com aquesta no són contraproduents, sinó que ens animen a ballar amb encara més força, conscients que aquests moments duraran poc i que cal aprofitar-los al màxim. Per bé o per mal, Murphy no va arriscar amb coses noves i va voler tirar amb el que funciona segur, sobretot en una recta final idèntica (només va canviar una mica l’ordre de les cançons) a la dels seus concerts en aquest mateix festival l’any 2016: Dance yrself clean, New York, I love you but you’re bringing me down i All my friends, tres formes fàcils de fer-se fan de LCD. Tan sols esperem que aviat arribin més nous motius per adorar-los.

LCD Soundsystem

Notícies relacionades

Bonica veu a l’angoixa climàtica

Pulp torna a la primera classe

7/6/2025

Primavera Sound