Mor Oriol Llopis, el crític de rock més indòmit

 

Escrivia com si parlés, així li agradava referir-se al seu articulisme escrit en primeríssima persona, alimentat del ‘nou periodisme’ i de l’escola ‘gonzo’ de Hunter S. Thompson, determinada a involucrar el lector fins a les últimes conseqüències. Oriol Llopis no va ser mai el crític musical més erudit ni enciclopèdic, però tothom que ensopegués amb els seus textos, o els busqués, a ‘Star’, ‘Vibraciones’, ‘Disco Exprés’ o ‘Ruta 66’ recordarà per sempre la seva prosa crua i orgullosament subjectiva.

Llopis va acabar amb la seva vida aquest dijous a la matinada, als 65 anys, com alguns dels seus herois del rock, agafant tràgicament per sorpresa els seus admiradors i col·legues d’ofici periodisticomusiquer, que tot just estaven al corrent dels seus últims moviments, ja que el ‘rock critic’ (així li agradava dir-se) havia desconnectat amb aquest ambient des de feia anys. Un parell de llibres, ‘La magnitud del desastre’ (Ed. 66 rpm, 2012) i ‘Escritos poco fiables’ (autoeditat, 2015), van explicar la seva història i van glossar els seus articles per a la posteritat, refrescant la seva aura per a les noves generacions.

Esquivant la ‘promo’

Alimenten la mitologia de l’‘underground’ els articles que va començar a escriure el 1974 per a capçaleres com ‘Vibraciones’, en què va publicar recordats informes sobre Lou Reed o el rock de Detroit, i reportatges molt viscuts com d’Iggy Pop en una de les seves visites a Barcelona, en què explicava com, pel seu aspecte, el cantant el va confondre al Prat amb un camell, i com va entrar a la seva habitació, amb un whisky a la mà, per a una entrevista aliena a qualsevol manual de promoció. Llopis es va encarregar durant un temps de la molt intensa secció de cartes dels lectors, ‘Be bop a lula’ (rellevant Claudi Montañà, també suïcida, aquest als 33 anys), i va ser aquí on es va acomiadar dels seus lectors, al número del setembre de 1980, anunciant que se n’anava «a Sud-amèrica» (al Paraguai, en concret).

Va tornar un parell d’anys després i es va integrar temporalment a ‘Rock Espezial’, publicació hereva de ‘Vibraciones’, de la mà del també desaparegut Damián García Puig. Com explicaria al seu llibre de memòries, del seu pas per aquesta redacció va començar a endur-se i vendre discos promocionals per sufragar les seves despeses en substàncies químiques. Als 80 va continuar vinculat al periodisme musical com a guionista de ‘La edad de oro’, a Televisió Espanyola, on va tenir ocasió de travar complicitat amb el seu estimat Johnny Thunders, amb qui va compartir una tarda de toros a Las Ventas. Va reconnectar amb la literatura rock al ‘Ruta 66’, amb cícliques anades i vingudes al llarg dels anys.

Debilitats personals

Notícies relacionades

Dennis Lehane: "Ara la gent prefereix el relatabans que la veritat"

Un altre menú d’etapes frustrants i llampecs emocionals

Va ser el 2012 quan es va traslladar a viure Sevilla. Des d’aquí va firmar els seus últims, esporàdics, articles en aquesta revista, dedicats al grup madrileny Burning i al sevillà Silvio. Llopis va procurar sempre escriure dels artistes que admirava, i entre els quals figuraven favorits no sempre homologables en el cànon del crític musical, com les bandes Blue Öyster Cult i Golden Earring.

Desaparegut dels radars durant els últims anys, el seu estil periodístic ha sigut evocat com a exemple d’una manera de fer perduda en la professió actual. Els seus editors el recorden imperfecte i informal en la seva escriptura i les seves entregues, però com recordava a aquest diari el 2018, a propòsit d’un informe sobre el periodisme ‘gonzo’, el seu company de redacció Ignacio Julià, Llopis va ser l’únic col·laborador de ‘Star’ en qui l’agència de Carmen Balcells va veure al seu dia un talent literari digne de ser explorat (cosa que no va passar). L’autor d’aquell reportatge i aquest article va rebre llavors un missatge privat d’agraïment del mateix Llopis via Facebook: «Això que m’hagis alineat al costat de Hunter S. Thompson i Nick Kent m’ha emocionat fins al moll de l’os», deia amb un candor només visible entre línies als seus vertiginosos articles.