UNA VETLLADA EXCEPCIONAL

... I va tornar el volum brutal a Barcelona

  • Alyanza i Brote van ressuscitar a la sala La Nau el heavy i el thrash metal, gèneres pràcticament desapareguts des que va arribar la pandèmia

Es llegeix en minuts

Les músiques metàl·liques van quedar esborrades del mapa quan va arribar la pandèmia. A diferència de gèneres com el pop, l’indie i la cançó d’autor, els bars, teatres, centres cívics i festivals amb prou feines han contemplat la possibilitat de programar heavies o thrash. I el seu públic, tan fidel i entusiasta, ha quedat totalment orfe. Només per això, el programa de dissabte de la sala La Nau de Poble Nou ja era notícia. I una hora i mitja abans que sortís el grup principal ja no hi havia cap cadira lliure. Ni el nom dels teloners va dissuadir el públic. Brote, es deien. ¿Com havien de pensar els de Viladecans el 2012 que definir-se com a grup de «rock contagiós» resultaria tan intimidador el 2021?

Tot i així, les cent entrades van volar entre dilluns i dimecres. El públic sabia que hauria d’estar assegut i amb mascareta, però algun va saber a la porta, i amb gran dolor, que la barra del local estaria tancada. Per evitar mals més greus, els músics es van fer un test d’antígens a mitja tarda; així podrien compartir camerino. I així també seria més segura la inevitable entrega de pues de guitarra als fans. Més insòlita va ser l’escena que va protagonitzar el locutor del programa Metal Vortex, de Ràdio Sant Joan Despí: tan excepcional era el retrobament de la parròquia metalera que el va aprofitar per pujar a l’escenari al final del primer concert per demanar matrimoni a la seva nòvia.

Acordat l’enllaç, va sortir Alyanza. I amb la primera cançó va quedar clar per què la promotora de l’esdeveniment, Umwelt Rock, va renunciar a programar dos concerts per doblar l’aforament: el coll d’un cantant de thrash difícilment aguanta aquest sobreesforç. El quintet de Badalona va actuar durant 80 minuts trepidants i va posar a prova l’equip de so de la sala. L’allau de decibels, entre el virtuosisme simfònic i la bogeria del death metal, impactava contra un públic que responia amb tota mena de crits: «¡Collonut!», «¡Vinga, va!», «¡No beguis aigua!»... El més celebrat va ser: «¡El meu gos borda millor que tu!».

Per una nit van tornar els punys en l’aire, els esgarips inhumans, les carreres a l’escenari, els posats de col·leguisme guitarrístic, les digitacions pel mànec, els molinets cervicals, les melenes agitant-se en cercle a gran velocitat, el teatret gutural... Tres espectadors de primera fila van avançar mig metre les seves cadires per estar més a prop encara de l’escenari i així amarar-se al màxim del ritual. Per si tarda a repetir-se. Així van poder veure millor que ningú l’expressió de felicitat de Mikel Lazcano, el nou guitarra dels veterans Leize, al pujar a tocar amb Alyanza. Tot i que només fossin dues cançons.

Et pot interesar

En la recta final, diverses cançons van incloure crides a la revolució, la qual cosa demostra que el metal no sempre viu en un altre planeta. Però allò de dissabte va ser símptoma d’alguna cosa més. A poc a poc, les sales de concerts van reprenent la seva activitat. Fins ara, el poc que funcionava eren locals per a concerts acústics o amb clares limitacions de volum. El fet que obrin sales ben equipades i insonoritzades, encara que siguin petites, permet que rebrotin els gèneres més sorollosos i que el públic es retrobi amb la sensació tan física, ja gairebé oblidada, de rebre un brutal bany d’electricitat sònica. I, creguin-s’ho, després de tants mesos, aquell terrabastall infernal sonava a música celestial.

Ja al carrer, una altra estampa gairebé oblidada: la botiga de samarretes, xapes i cedés heavies muntada a terra.

Temes:

Música