Lluís Quílez: «Una presó no és més que un reflex de la societat»

Lluís Quílez (Barcelona, 1978) ha hagut de viure amb incertesa quin seria el destí de la seva pel·lícula ‘Bajocero’, amb una estrena que estava prevista per al 9 d’octubre i es va retardar fins que Netflix ha acabat adquirint els drets de distribució.

El director, sorgit de l’ESCAC i que ha acumulat centenars de guardons pels seus curtmetratges, s’enfronta ara a un ‘thriller’ claustrofòbic en un ambient gèlid protagonitzat per Javier Gutiérrez, Karra Elejalde i un grapat de formidables secundaris que donen vida a un grup de presos que han de ser traslladats en un furgó blindat en una nit que es convertirà en un malson.

¿Quin va ser el germen del projecte?

De petit vivia a prop de la presó Model de Barcelona i durant molts anys es va especular amb el seu tancament fins que finalment va arribar. Vaig llegir a la premsa tot el dispositiu que havien de fer per traslladar milers de presos i això em va produir curiositat. Així que a partir d’aquí vaig començar a estirar del fil, volia fer un ‘thriller’ dur, un policial sec, violent, en la línia del que es feia a finals dels setanta i principis dels vuitanta.

La pel·lícula s’obre amb una brutal pallissa sota la pluja. Em va recordar a certes escenes de venjança del cine coreà.

És que a mi m’encanta el ‘thriller’ coreà i també a Fernando Navarro, el coguionista. Un dels meus directors preferits és Na Hong-jin (’The Chaser’) i per descomptat també Bong Joon-ho i Park Chan-wook. Ells fan molt bé una cosa que nosaltres volíem incorporar: que el ‘thriller’ s’impregni de costumisme. Són pel·lícules molt locals, però alhora universals.

El personatge que interpreta Javier Gutiérrez és un policia que de veritat creu en la llei i respecta les normes.

És un personatge molt quadriculat, molt normatiu. D’alguna manera se sent emparat per la llei, fins que hagi de posar a prova els seus valors. En realitat, és una pel·lícula que parla de l’individu contra el sistema, dels límits entre la llei i la justícia.

¿Com van triar els perfils de la colla de presos?

Una presó no és més que un reflex de la societat, una mostra del que hi ha fora. Hem intentat basar-nos en la crònica actual, en una sèrie de personatges que hi ha a les presons espanyoles. Hi ha un polític corrupte, un politoxicòman, un mafiós rus... Són perfils que estan en l’imaginari col·lectiu. I n’hi ha altres de més complexos i empàtics com el que interpreta Luis Callejo.

És una pel·lícula que està contínuament posant a prova l’espectador, amb constants girs i esdeveniments inesperats.

En realitat, és una història molt senzilla. Són les que més m’agraden, les que van d’A a B. Les motivacions de tots els personatges estan molt clares, però depèn de com l’expliquis podria haver sigut un drama social. Jo he volgut utilitzar els mecanismes i engranatges del ‘thriller’. En aquest sentit, Alfred Hitchcock és un mestre, com dosifica la informació, com canviava el punt de vista per jugar amb l’espectador i sorprendre’l. A ‘Bajocero’ he intentat plantejar un relat que a poc a poc es va desplegant i aporta matisos diferents, es va regenerant a mesura que avança i portant-te a llocs que no t’esperes.

L’atmosfera hivernal, la sensació gèlida, en definitiva, l’hivern i les baixes temperatures són fonamentals a la pel·lícula.

Volíem que fos una pel·lícula de supervivència extrema i ens agradava la idea que el clima, les condicions adverses, juguessin un paper fonamental. La sensació de gelor constant, la lluita contra els elements m’interessava molt, quan una localització o un espai es converteixen en un personatge més i ajuden a construir la història. A ‘Bajocero’, la pel·lícula que més em va influir en aquest sentit va ser ‘La cosa’, de John Carpenter.

Notícies relacionades

El gran espectacle de Nicola Coughlan

Terrats en Cultura torna l’1 de juny amb Marta Almirall

Pensava que aquesta era la seva ‘opera prima’, però fa uns anys va dirigir una producció americana amb guió dels germans Pastor, ‘Out of the dark’, ¿com va ser aquesta experiència?

Per mi ‘Bajocero’ és la meva primera pel·lícula, perquè és la primera que faig a Espanya i la primera que jo escric i, a més, és continuista amb l’estil que he anat desenvolupant en els curtmetratges durant quinze anys. L’altra va ser una pel·lícula d’encàrrec que vaig rodar a Colòmbia. Em va ensenyar moltíssim, sense ella no seria aquí, però em va deixar un regust agredolç perquè al ser una producció americana no vaig poder controlar el procés, i això és dur.