Peter Strickland: «M’interessa indagar el potencial eròtic del cine»

¿D’on va sorgir la idea de fer una pel·lícula protagonitzada per un vestit? 

Em fascina la interacció del cos humà amb la roba. Taques de semen als pantalons, sang a les calces, aquestes coses. Sovint, al comprar una peça de segona mà, he pogut apreciar-hi l’olor de l’anterior propietari, i això m’ha fet sentir una forma molt estranya d’intimitat. També m’interessa el valor del roba com a fetitxe. ¿Com aconsegueixen certes peces excitar-nos sexualment? ¿Per què la nostra relació amb el cos canvia segons el que vestim? D’aquestes inquietuds va sorgir la idea.

‘In fabric’ pot entendre’s com una sàtira de la societat de consum. ¿La va concebre com a tal?

No va ser la meva intenció, perquè, de fet, no veig els personatges principals de la pel·lícula com a consumidors. I fer una crítica anticapitalista em semblaria molt hipòcrita, perquè m’encanta comprar coses, i segur que la fabricació de moltes de les coses que compro va comportar cert grau d’explotació infantil. No soc qui per treure el dit acusador.

Bona part de la pel·lícula transcorre en uns elegants grans magatzems, que estan embolcallats d’una atmosfera alhora màgica i macabra. ¿En què es va inspirar per dissenyar-los?

Els grans magatzems tenen un toc fúnebre, perquè estan desapareixent. Vaig mirar de relacionar-me amb la meva pròpia infància, i recrear la sensació de misteri que m’envaïa quan acompanyava la meva mare a comprar. Recordo els magatzems Jackson’s, que van tancar fa temps. Els seus maniquins em feien molta por. De fet, em provocaven malsons.

¿Fins a quin punt li serveixen a vostè els somnis com a inspiració artística? 

Fa un temps vaig decidir començar a escriure tot el que somiava en un diari i, quan ho vaig fer, els meus somnis es van tornar realment avorrits. I després, quan vaig abandonar la idea, els somnis van tornar a ser interessants. Però estic d’acord que gairebé tot el que faig respon a una lògica onírica. El cine que a mi m’agrada té la capacitat per situar-nos entre la realitat i l’inconscient. Les pel·lícules de David Lynch, per exemple. 

O com les de Buñuel...

Per descomptat, i Buñuel és un referent essencial de la pel·lícula. El seu cine explora a la perfecció la tensió que es genera entre els nostres desitjos animals ocults, d’una banda, i les normes socials que condicionen el nostre comportament, de l’altra. Tots tenim aquest tipus de desitjos. I a mi m’interessa indagar en el potencial eròtic del cine, però no per excitar l’espectador sinó per explorar què l’excita. Llàstima que en general aquest sigui un tema tabú per al cine.

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

Parlant de tabús. ‘In fabric’ no és la primera de les seves pel·lícules que dona importància als fluïts corporals... 

No puc evitar-ho. Em fa molta gràcia la incomoditat que senten la majoria de les persones quan senten parlar de suor, o semen, o orina o menstruació, i això malgrat que són coses absolutament mundanes. Poden veure pel·lícules plenes de violacions, tortures i mutilacions, però una sola gota de sang menstrual els sembla intolerable. És increïble.