César Martín: «'Popular 1' és una banda, amb fans com els de Ramones o Cramps»

Ell és el fill dels fundadors de la revista, Martin J. Louis i Bertha M. Yebra. Tenia quatre anys quan va sortir el primer número, va créixer veient desfilar per casa les ‘rock stars’ i avui n’és el director. Rep aquest diari al seu estudi búnquer, catacumbes àmplies amb vista a una realitat paral·lela. «Aquí ha estat posant Ronnie James Dio, fent banyes», ens posa en situació. «¡I Slayer!». César segueix emocionant-se quan invoca els seus ídols. «Ja ho sé, hauria d’estar de tornada de tot, però no se’m passa, noi. Fa 36 anys que estic amb el ‘Popu’, però continuo sent fan».

Aquest llibre representa una expressió extrema del rock’n’roll, tot i que en un sentit literal, de rock no n’hi ha tant: desfilen estrelles ultramuntanes del cine, il·lusionistes, humoristes, actrius porno, artistes de l’automutilació, marionetes...

La meva visió del rock’n’roll no és només musical, sinó d’actitud davant la vida. Per a mi, Houdini és rock’n’roll, i Lon Chaney, i Yukio Mishima... També hi ha capítols dedicats a Grand Funk Railroad o Roy Orbison. Però aquest llibre l’he tingut en ment molts anys, i volia que tota aquesta colla estiguessin junts. Errol Flynn, amb Aleister Crowley. Una festa delirant en què estigués Monty Clift turmentat, i al costat, Divine passejant-se.

Obre amb Errol Flynn, espadatxí de llegenda i notable sàtir.

L’hedonista suprem. Representa el que més m’agrada del rock’n’roll, perquè jo disfruto del festiu i el divertit, dels Stones i de Kiss, i Errol era la personificació d’això. Rock’n’roll abans del rock’n’roll. Tocava el piano amb la polla. ¿Qui és capaç d’alguna cosa així?

Vostè, senyor César Martín, va començar a escriure la secció ‘No me Judas, Satanás!!!’ el 1984, quan els seus pares l’hi van confiar sent un adolescent.

Va néixer com la secció d’un mocós ‘metalhead’ de 15 anys que compartia les seves impressions i que escrivia sobre Frank Zappa tot i que no estigués capacitat per a això. Va ser una mica la prolongació de la secció de Bertha, ‘MQM’, i als 90 va començar a evolucionar i es va convertir en una parcel·la temàtica: un mes era sobre Ed Gein, fent-se cinturons de mugrons, i al mes següent, sobre Traci Lords, i després Led Zepelí, i Aerosmith... El nom de la secció, per cert, no té res a veure amb Judas Priest, com es diu de vegades. Al principi s’havia de dir ‘Cristo, no me Judas’, i parlant amb el meu pare van treure ‘Cristo’ per no tenir problemes amb l’Església.

El ‘No me Judas’, sumat a la secció de cartes i a l’‘Apéndice’, va donar una identitat definitiva a ‘Popular 1’.

Que jo sàpiga, no existeix una revista de música que dediqui vuit pàgines a les cartes dels lectors. ¿I què passa? Que és gent amb moltes inquietuds, i al final les cartes són articles. Et pot sortir algú parlant-te de desviacions sexuals, i un paio que t’explica que és jugador professional de pòquer a Alaska. I, és clar, ¡això és molt interessant!

¡No n’hi ha dubte!

D’aquí un any publicaré el llibre del ‘Correo’, i ja he començat a seleccionar cartes. La primera és d’uns mexicans que em convidaven a Mèxic i em pagaven les putes. No em va semblar una oferta gaire fiable, tot i que era divertida. Una altra és d’una feminista lesbiana amb tendències nazis, que col·leccionava ‘memorabilia’ de Hitler i Goebbels, i fins i tot em va enviar una creu de ferro. No soc nazi, ¿eh? Però aquests detalls friquis els aprecies.

Feia molts anys que els seus lectors li demanaven un llibre. ¿Per què ara?

El llibre sorgeix de la pandèmia, per oblidar-me d’aquest horror. Vaig començar a rellegir ‘popus’ tancat a casa, i és clar, casa meva no és normal: allà no hi ha oxigen; està plena de fetitxes, vinils, joguines, carbasses de Halloween gegants, esquelets de mida natural, guies de Las Vegas que van caducar el 1993 i que per a mi tenen molt interès... És una mica aclaparador, però, és clar, ¿què he de fer? No tiraré una guia de Las Vegas que va caducar el 1993...

Me’n faig càrrec.

Vaig rebre un ‘e-mail’ d’un lector que em deia: «César, comença a no quedar temps». I vaig pensar que potser tenia raó: si venia la fi del món, havia de treure ja el puto llibre.

¿Articles reescrits, retocats...?

He adaptat alguna coseta, però deixant l’esperit cafre de la secció, que és un engendrament de claveguera. No pots canviar el que vas escriure. Va ser una mica incòmode, perquè has d’enfrontar-te a tu mateix quan tenies 20 o 22 anys. La idea és que el març o l’abril surti el segon volum i que allà hi hagi més material inèdit. He escrit un article sobre Burt Lancaster. És la classe de personatge que considero que s’hauria de parlar d’ell cada setmana a tot el món, i això no passa.

L’imaginari del ‘No me Judas’ és nord-americà. ¿Espanya no dona joc?

Cap problema amb Espanya, ni amb el Regne Unit, però jo tiro molt cap als Estats Units per gustos, i la majoria dels meus viatges han sigut allà. Però podria sortir gent d’aquí com Jesus Franco, o Berlanga, o Miguel Ríos, o Antonio Manzano, que era amic meu.

Els seus articles tenen de vegades un punt de periodisme ‘gonzo’ hereu de Lester Bangs, però em fa que vostè es va llançar a la piscina al seu dia sense haver llegit aquells clàssics.

Jo vaig començar a escriure sent un complet illetrat. El professor de literatura em va dir que mai faria res a la vida. La meva escola van ser el ‘Popu’ i el videoclub Vergara, que era el paradís a la terra, amb una secció de porno que ocupava tota una paret gegant, i molt material de sèrie B. Em passava el dia llegint sinopsis i qualsevol detallet de les caràtules. Llogava sis pel·lícules diàries, perquè hi havia una quota que ho permetia, tot i que no tenia temps de veure-les senceres. Era una esponja.

Tot i que ell escrigués a ‘Vibraciones’, la competència, ¿un Oriol Llopis no li semblava simpàtic?

No el vaig llegir al seu dia, ni l’he conegut. Sembla un paio interessant, però nosaltres compràvem premsa estrangera: ‘Melody Maker’, ‘New Musical Express’, ‘Spin’, ‘ZigZag’... I ‘Rolling Stone’, quan era gran i no treia en portada Justin Bieber.

Amb el temps, va passar d’‘empollon’ obsessiu de la cultura rock a llançar-se a l’acció.

Després d’una etapa en què estava tancat a la meva habitació aprenent-me les discografies i veient totes les pel·lícules de Bogart i Brando, em vaig adonar que havia de sortir a conèixer la gent. Que no m'expliquessin les coses, o llegir-les en un llibre. Vaig començar a fer viatges sol i vaig poder entrevistar molts dels meus ídols, sobretot dones de l’‘underground’ dels 50, 60 i 70, com Mink Stole, la musa de John Waters, o Mary Woronov, de la Factory, o Mamie Van Doren, una de les ‘sex symbols’ del rock’n’roll. O Elvira, o Ginger Lynn. Feia viatges de 20 dies amb diners per a 10, i de vegades no tenia hotel i acabava dormint a casa de la gent que entrevistava. D’una manera casual: eren entrevistes que duraven tot un dia.

Això no és un ‘phoner’ de 20 minuts.

Amb Slymenstra, de Gwar, que és com una amazona salvatge, ens vam passar el dia fent voltes per Los Angeles, conduint i bevent cervesa. Vaig acabar dormint a casa seva, on es va muntar una festa amb ‘strippers’ i amb un paio anomenat Torture King, que tenia la cara plena de forats, perquè és faquir. Aquest va ser un dia de la teva vida que no pots millorar. Tinc un altre llibre en ment d’entrevistes amb dones que són amigues de tots aquests anys, com Raven de la Croix, la musa de Russ Meyer, o Kitten Natividad, o Liz Renay: escriptora, pintora, ‘stripper’, actriu de sèrie B, va acabar a la presó per culpa del seu nòvio, el gàngster Mickey Cohen, perquè si hagués parlat no hauria anat a la presó sinó al fons d’un riu. Raven és com la meva mare americana, i Liz, la meva àvia. Amb 80 anys continuava anant a jugar als casinos de Las Vegas, i m’ensenyava a apostar i a disparar, i tenia nòvios joves. Un model a seguir. Continuava sent pur rock’n’roll. O The Cramps: els vaig entrevistar a casa seva i els vaig poder ajuntar amb Mamie Van Doren.

¿Van estar Poison Ivy i Lux Interior a l’altura?

Ells eren la parella definitiva del rock, i vaig passar amb ells un dia sencer molt excitant. Vivien al costat del cementiri i deien que oloraven com cremaven cadàvers. Tenien quadros del ‘serial killer’ John Wayne Gacy penjats. Ens vam comportar tots tres com criatures: Lux anava corrent per la casa ensenyant-me coses. Vaig fer fotos a la cuina, al seu laboratori de fotos tridimensionals, al costat d’un ‘jukebox’... Tenien tots els ‘singles’ de Sun Records, i pel·lícules, tot perfectament ordenat, entre pells de lleopard i amb aquesta estètica sèrie B dels anys 50.

Quan fulleja altres revistes de rock, ¿li semblen rematadament avorrides?

No, no penso això. M’agraden ‘Mojo’, ‘Classic Rock’... Simplement, ‘Popular 1’ té el seu món. La meva visió és la que The Cramps em van ensenyar. Vaig aprendre d’ells. Veig la revista com una cosa molt ‘underground’ i amb uns lectors fanàtics. Ara me n’adono amb el llibre, que no serà a cap llibreria.

Es ven només per correu electrònic (popular1book@gmail.com).

M’agrada que no hi hagi mitjancers. Això és per a la gent a qui li interessi la història del paio que es masturba amb un Volkswagen i se li enganxa la cadena i, no revelaré el final, però acaba malament. És com quan als Estats Units, als anys 50, la gent comprava una pel·lícula de ‘bondage’ o de fetitxisme: arribava a casa un sobre sospitós, l’obrien quan ningú mirava... És la meva visió d’aquest llibre: una cosa subterrània, fosca... i divertida. A veure, hi ha trepanació, sexe amb dofins, gent que es vol tallar una cama per sentir-se satisfeta sexualment... I Grand Funk Railroad omplint el Shea Stadium. És un llibre amb un esperit molt ‘fanziner’, i barat: 20 miserables euros més despeses d’enviament. En aquests moments em cauria la cara de vergonya si tragués un llibre a 40 o 50 euros. Jo odio aquestes caixes de discos de 70 euros. El rock’n’roll i la cultura en general haurien de ser accessibles a tot el món. Compro coses barates, i de segona mà: l’altre dia vaig aconseguir ‘El hijo del trapero’, l’autobiografia de Kirk Douglas, per tres euros.

Al llibre no hi ha teories sobre la cultura de masses ni elucubracions intel·lectuals sobre el futur del rock.

Zero. No m’agraden els textos pretenciosos. Això és com si quedes amb un col·lega i t’explica una història. Respecto altres opcions, però mai podré veure el rock’n’roll com una cosa intel·lectual, perquè el rock’n’roll és Chuck Berry, és Little Richard, i aquests oncles no eren intel·lectuals. Jerry Lee Lewis era un ‘hillbilly’ boig que disparava la seva dona o el seu baixista i es quedava tan ample. El rock’n’roll és follar, lluitar... Sempre m’ha fet esgarrifar una mica quan al món de la crítica se li dona aquest aire intel·lectual. Si parles de Bob Dylan o de Lou Reed, sí que hi ha una profunditat, ho entenc, però no tot és així.

Esperava que al llibre hi hagués històries salvatges sobre Guns n’Roses o Mötley Crüe, i en lloc d’això em trobo amb el cavaller John Mellencamp.

És un dels meus herois des de sempre. M’agrada el seu viatge des del no-res fins al ‘mainstream’ més gegant als Estats Units, tot i que aquí mai hagi sigut gran. En el segon volum sí que sortiran Guns n’Roses i aquestes bandes.

‘Popular 1’ ha fidelitzat els seus lectors per aquesta via excèntrica, més enllà del seguiment de l’actualitat musical.

Som com una banda, com els Ramones o The Cramps, perquè tenim aquest tipus de fans, que col·leccionen la revista.

¿En quin estat de salut comercial es troba ara la publicació?

Afortunadament, com que tenim tots aquests fans embogits, no hi ha un gran canvi. El canvi sí que el notem en la indústria, evidentment, que està destruïda. La publicitat, etcètera. Com totes les revistes. Però com que tenim una base de lectors, compensa. En tenim molts a l’Amèrica Llatina, de l’edició digital. I a Europa. És la revista de rock’n’roll més antiga del continent, i la segona del món, després de ‘Rolling Stone’, i és un miracle que continuï en actiu.

¿El rock es mor?

Això és una tonteria suprema. Ho diu gent a qui mai ha agradat el rock. La seva opinió no compta per a res.

És veritat que no surten bandes que omplin estadis, uns nous Guns n’Roses, Metallica o AC/DC.

No, però el rock, en l’‘underground’, sempre hi serà. A les clavegueres, al subsol. Horrors com el reggaeton o l’indie o aquestes merdes mai el substituiran.

«Horrors com el reggaeton o l’indie».

¡Sí, i al mateix nivell tots dos! ¿El rock es mor? En el ‘mainstream’, d'acord, però això ve de la destrucció de la indústria. Té raó Gene Simmons (Kiss) quan diu que els fans han matat les seves pròpies bandes. Per la gratuïtat a internet. I ara, ni concerts. Hi ha bandes ‘underground’ meravelloses, com Royal Crown Revue, i se’m parteix l’ànima quan veig que no poden viure d’això. I The Baboon Show, i Amyl and the Sniffers... No sortiran uns nous Guns n’Roses, perquè a ells, abans de treure el seu primer disc, els van pagar les drogues, les festes, la manutenció, fins que es van poder enlairar. Ara això no existeix. O ho tenen els rapers, inútils que no saben res musicalment. Puff Daddy, agafant ‘Kashmir’ (Led Zepelí) i deixant anar a sobre «yeah», «aha»... Aquest paio, ¿què és? ¿Un compositor, un músic? Per a aquests paios sí hi ha diners, però per a les bandes, no. I és clar, molta gent ja no es dedica a això. Probablement, Mötley Crüe, Aerosmith o Kiss no haurien ni iniciat les seves carreres si haguessin vist que no hi havia un futur allà.

Gene Simmons sempre ha anat amb la sinceritat per davant: de jove no volia ser músic, volia ser ric.

Evidentment. Moltes carreres en el rock comencen perquè volen dones, drogues i fama. No hi ha relleu per a Metallica i aquests grups perquè no hi ha una indústria. Però encara poden aparèixer bandes: Ghost, malgrat tot, està creixent, i va a més, sent deutor del shock rock i de la fantasia d’Alice Cooper, The Tubes, Kiss... Però és una raresa.

¿Greta Van Fleet?

Té grans cançons, i és xocant la semblança amb Led Zepelí, tot i que no tots els temes ho són tant. Entenc les crítiques, però m’agraden. És curiós veure uns paios tan joves fent un xou d’‘arena rock’.

El seu imaginari mira molt cap enrere, però no el veig com un paio nostàlgic.

Mai. Només tens una vida i has de viure-la dia a dia. Passat i present, per a mi, són el mateix. Pots posar un disc de Charlie Parker i t’adones que podria haver sigut gravat la setmana passada. Les dates, per mi, no tenen cap sentit. ¿Hi ha algun actor avui millor que Monty Clift? ¿Per què et quedaràs sol amb referències actuals? Però viure del passat, per a res.

Actualment és el director de la revista. Amb aquestes responsabilitats, ¿continua vivint de nit i dormint de dia?

No tinc horaris i dormo a qualsevol hora. És irrellevant. Aquesta nit he adormit quatre hores, i després una hora i mitja aquest matí. És molt graciós estar escrivint a les cinc de la matinada i veure que t’entren ‘e-mails’ de paios que s’acaben de comprar el llibre. És l’hora adequada per comprar-lo.

¿L’ha convençut el nou d’AC/DC?

No és ‘Powerage’, ni ‘Highway to hell’, ni ‘Back in black’..., però m’agrada molt. I, sobretot, diré que m’han alegrat l’any. Un any en què no hi ha res, que anem tots arrossegant-nos amb mascaretes pels carrers, que no podem viatjar, i que tenim un enemic invisible... I de sobte, ¡surt un disc d’AC/DC! Com sempre, amb Angus amb el seu vestit d’escolar, i a sobre tornen amb quatre de la formació clàssica. I això que em va encantar l’etapa amb Axl Rose, que va tornar a la banda el perill de l’època amb Bon Scott.

¿Un disc que ens dona el que necessitem en un moment baix de moral, com el de Springsteen?

Sí, allà et retrobes amb el que t’agrada, amb aquesta màgia del rock que, de vegades, sembla que es perdi. El de Springsteen és un bon disc també. Un retrobament. Aquesta gent treu discos ja no per diners, sinó perquè han de publicar obra nova per sentir-se vius. Estem en un moment pertorbador: Stevie Nicks deia fa poc que portava set mesos sense tocar i que si, a la seva edat, ho deixava, potser ja no tornaria a actuar mai més. I Paul McCartney ha dit una cosa semblant. Potser ja no tornem a veure Keith Richards o Ozzy Osbourne. A diferència de molts crítics que a les llegendes els veuen totes les pegues, jo sempre valoro tornar a veure-les, perquè potser és l’última vegada. Veure Dylan ara és com haver vist Charlie Parker. Ja no podem anar a un concert de Bowie, ni de Lou Reed.

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

Se’ns en van els ídols.

Trobo molt a faltar Lou Reed, i Bowie, i Lemmy (Motörhead), i Tom Petty, i Prince... I això d’Eddie Van Halen ja ha sigut el súmmum. Per mi, com la mort d’Elvis. Ni tan sols ho entenc. Davant això, el llibre ha sigut una manera d’agafar les regnes de la meva vida i fer alguna cosa per no deprimir-me, una cosa que em fes il·lusió, en lloc de quedar-me compadint-me per no poder anar a concerts. Gràcies a aquest llibre, aquests mesos han sigut molt bons, pel contacte amb els lectors i per veure’l publicat.