03 des 2020

Anar al contingut

CRÒNICA

Recordant Teresa Rebull sense sentimentalisme

El centenari de la trobadora va inspirar un atrevit homenatge en clau de jazz, amb les veus de Laura Simó, Anna Roig i Raquel Lúa, acollit per la Fira Mediterrània i Barnasants

Jordi Bianciotto

Recordant Teresa Rebull sense sentimentalisme

A Teresa Rebull, pel que sembla, li encantava el jazz, i és per això que ‘Amor de la Marenda’, el disc dedicat al seu cançoner i exemple de vida, s’escora sense embuts cap aquesta estètica musical, allunyada del senzill estil trobadoresc que va caracteritzar a la seva obra. Imaginem així el seu vistiplau des de les altures a aquesta revisió, emmarcada en el centenari del seu naixement. Un àlbum que s’havia de presentar al març a l’Auditori, dins de Barnasants, i que, pandèmia pel mig, es va estrenar per fi aquest dissabte al teatre Kursaal, de Manresa, a l’aliar-se aquest festival amb la Fira Mediterrània.

Acudir al cançoner de Teresa Rebull (1919-2015), la coneguda com a ‘iaia de la cançó’ (perquè quan es va convertir en cantautora, a finals dels 60, més o menys doblava en edat a col·legues com Raimon o Lluís Llach), representa amarar-se de tota la melancolia que desprèn l’evocació a la guerra i la postguerra. Començant per aquella cova, a la Serra de Pàndols, escenari de cruents combats, on la veu que narra ‘Paisatge de l’Ebre’ troba, anys després de la tragèdia, les simbòliques «sabates d’en Jaume» entre runa de metralla.

Modulant les emocions

Aquesta cançó va ser la primera en sonar al Kursaal, a càrrec d’una Laura Simó portadora d’una exquisida sobrietat, sentint-se a casa entre els arranjaments jazzístics de Joan Díaz i del docte combo de set músics. L’emoció per l’expressió melòdica senzilla, associada a la gravació original, va ser substituïda per una altra, més volàtil i abstracta, amb marge per a la creació improvisada: el saxo de Perico Sambeat, un instrument que Rebull mirava amb simpatia. Ho confessava ella al documental ‘Ànima desterrada’ (2016), la directora del qual, Susanna Barranco, va intervenir a Manresa amb uns monòlegs relatius a les estacions de la vida de la cantautora.

Els enfocaments de Díaz van desbordar els límits de les gravacions originals, ja fos a través de la cadència llatina (‘Mocador d’olor’, convidant Anna Roig a treure-li ferro) o ampliant el gresol harmònic fins a l’infinit (‘No puc cantar cançons’, amb Raquel Lúa i el seu cant molt de terra endins). I encunyant tot un bolero en ‘Mester d’amor’, i deixant que Dani Pérez es marqués un espinós solo de guitarra ‘fusion’ a ‘Visca l’amor’, una de les seves adaptacions de Salvat-Papasseit. Cançons d’una altra era, portades al futur sense deixar que el sentimentalisme guanyés la partida i deixant la porta oberta al combat ideològic a ‘Primer de maig del 76’, poema musicat per Díaz en honor a aquella jornada de primerenca reivindicació cordialment saludada amb una càrrega policial.