Mujeres: «Som desgavell per a la fi del món»

Llançar un disc anomenat ‘Siento muerte’ en meitat d’una pandèmia mundial pot ser pertinent, o ser considerat el més impertinent, també. Però els barcelonins Mujeres no volien tant provocar com fer-se un homenatge a si mateixos: ‘Feels dead (Siento muerte)’ ja va ser el títol d’un tema seu del 2015, de quan encara cantaven, sobretot, en anglès.

«La idea partia d’un disc anterior [’Marathon’, del 2015]», explica Yago Alcover (guitarra i veu). «El títol fa referència a com veiem el món, que està fet un parrac». Però del que tracta realment l’àlbum, com aquest grup en general, és de la necessitat de trobar vàlvules d’escapament per a aquesta foscor. Explica Pol Rodellar (baix): «A un món que se’n va a la merda, hem de trobar aquests espais on poder disfrutar i estar còmodes. Pot ser aquest disc, els seus deu cops d’afecte. O els concerts». (Yago): «És com una contradicció tremenda: parlem que el món s’està acabant, ¡però després el nostre bolo és un desgavell brutal!». 

Ho saben els qui els han vist i ho anhelen comprovar els que encara no. Segurament molts dels seus espectadors de dissabte, dia 19, al Fòrum, seran repetidors, però no tots: Mujeres és un fenomen alternatiu en permanent creixement, un barco al qual ha anat pujant molt públic de la capital («a Madrid ens escolten més que aquí», diu Yago) i públic de diferents edats. Yago: «Luis [Fernández, fundador del segell Sonido Muchacho] té aquesta cosa de treure molts primers discos, de descobrir grups. O de llançar-los, si vols. Tot el que treu repercuteix en el públic jove. Hi ha gent que ens descobreix ara. ¡Mare meva! Amb el que ha plogut».

Gairebé com el ‘difícil segon disco’ 

I tant que ha plogut. De fet, l’anterior disc de Mujeres, ’Un sentimiento importante’, del 2018, era una celebració dels seus deu primers anys de rock i amistat. Alhora, era una nova alba, perquè per primera vegada s’atrevien a publicar un àlbum íntegrament en castellà, animats i inspirats pels peruans Los Saicos. «El pitjor va arribar després –diu Arnau Sanz (bateria)-. Treure un disc en castellà era un tot o res, i va funcionar molt bé, gairebé massa». Pol: «Al principi, teníem la sensació d’haver de lluitar contra un Leviatan, com si fos una cosa impossible».

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

A més, aquesta vegada buscaven lletres més elaborades. Yago: «En les cançons del primer, fèiem la lletra al final de tot, però molt al final. Si faltava una paraula, posàvem ‘cara’ o ‘llum’ per posar alguna cosa. I després la gent ens deia: ’¡Oh, quina cançó tan bonica!’ (rialles)». Arnau: «Ara, a cada cançó hi ha frases dels tres, i jo crec que això ho fa interessant: després d’una frase metafòrica en trobes una de més directa».  

Frenesí distanciat

En el moment de realitzar-se aquesta entrevista, els concerts organitzats pel Primavera Sound al Fòrum encara eren uns grans desconeguts. I al grup li intrigava la idea de com seria tocar «davant de no sé quantes persones assegudetes», com deia Pol. Per a Arnau, el bateria, recordem, no era un problema: «Jo veig assegut tots els nostres concerts i me’l passo molt bé, tios». Ara ja sabem com són aquests bolos, però continuarà estranyant que hi hagi tanta distància entre grup i gent, que no hi hagi ‘pogos’, que hagis de contenir-te per abraçar aquest vell amic durant algun clímax corejat. Pol: «Saps que no serà un concert normal, però gairebé per això, per ser allà, com a anècdota i cosa rara, jo compraria l’entrada».