'Nomadland', estrany esdeveniment

L’escassetat de cine nord-americà provocada per la pandèmia ha fet que ‘Nomadland’ s’hagi convertit en un esdeveniment malgrat que de cap manera té les formes que acostumen a garantir a una pel·lícula aquest tractament; de forma simultània a la seva presentació a la Mostra, on competeix per ocupar un lloc en el palmarès –és molt improbable que no ho aconsegueixi–, ha sigut projectada també avui al festival de Toronto, i en unes setmanes ho farà al de Nova York. Donat el nivell d’expectatives, és una bona notícia que la directora Chloé Zhao hi exhibeixi les mateixes virtuts que van convertir el seu anterior treball, ‘The rider’, en una de les sorpreses cinematogràfiques del 2017. 

‘Nomadland’ es basa en el llibre homònim de Jessica Bruder que documenta un fenomen que s’ha estès pels Estats Units des de la crisi econòmica del 2008: treballadors d’edat avançada que viatgen pel país com si fossin nòmades, encadenant treballs temporals i vivint en furgonetes o cases rodadores. Amb la cinta, doncs, Zhao confirma el seu interès per l’Amèrica marginada; si a ‘The rider’ es va endinsar al món dels ‘rodeos’, una cultura en via d’extinció, aquí centra la seva mirada en els que han abandonat o han sigut abandonats pel sistema capitalista. I no és l’únic tret que la nova pel·lícula comparteix amb la seva predecessora. Mentre manté la mirada posada en l’actriu Frances McDormand, i la contempla interactuar amb un repartiment compost majorment per no actors que es limiten a ser ells mateixos, la cineasta d’origen xinès torna a basar el seu mètode en l’observació pacient de persones que mantenen una connexió especial amb el món natural, i torna a combinar verisme documental i poesia visual com ho faria un fill impossible de Cassavetes i Malick. 

Honestedat emocional

Notícies relacionades

‘Una batalla tras otra’ fa una passa més cap a l’Oscar

Casa Fiero, el millor restaurant obert a BCN el 2025 segons els lectors

És cert, d’altra banda, que ‘Nomadland’ és una obra més convencional des del punt de vista dramàtic i més higiènicament empaquetada que ‘The rider’; es fa especialment evident a l’últim tram del seu metratge, quan Zhao decideix abandonar l’exploració gairebé antropològica per centrar-se en el trauma d’una dona que no ha superat la mort del seu marit i apel·lar així de forma més directa al sentiment de l’espectador. La transformació es pot entendre com un peatge –al cap i a la fi, la directora ha comptat amb el suport d’un estudi de Hollywood– que, això sí, en cap cas resta a la pel·lícula un bri de la seva honestedat emocional. 

També el protagonista d’‘In between dying’, l’últim títol a concurs a presentar-se abans de l’entrega de premis de demà, es manté a la carretera, tot i que ell no busca feina sinó que es busca a si mateix. Mentre el contempla deixar un rastre de cadàvers de forma del tot involuntària, el director azerbaidjanès Hilal Baydarov ofereix un poema existencial compost d’impressionants vistes boiroses i soliloquis ‘en off’ que inclouen frases com «la teva foscor és més lluminosa que qualsevol llum». El resultat és molt més fascinant del que aquesta descripció suggereix.