'Dirty John', la guerra dels Broderick

En la seva primera temporada, ‘Dirty John’ va ser impossible de consumir de forma espaiada i pacient: el que havia sigut un suggestiu ‘podcast’ es va convertir en una addictiva sèrie, en gran part gràcies a la tasca de Connie Britton com a dissenyadora d’interiors a la recerca d’amor i Eric Bana com a estafador disposat a aprofitar-se d’ella.

El seu èxit va propiciar una segona temporada (Netflix, divendres, dia 14) en què, inevitablement, s’explica una altra història, i en què no apareix ningú anomenat ‘John’. El nexe en comú: també aborda un crim veritable amb component de traïció sentimental. La sèrie podria haver-se dit ‘Crims del cor’, si no existís ja una obra teatral i la consegüent adaptació al cine amb aquest nom.

Al principi, aquests nous episodis havien d’explicar la història de Nanette Johnson, que va convèncer el seu amant, exjugador de futbol americà, per matar el que era el seu nòvio oficial llavors, el creador dels tractaments de plasma. Però finalment es va optar per abordar el cas de Betty Broderick, mestressa de casa de l’alta societat californiana dels vuitanta, mare de dos fills i dues filles, que va matar el seu exmarit i la segona dona d’aquest mentre dormien.

Reconstruir llacunes

L’afer Broderick va donar peu a rius de tinta (groga) i a un telefilm en dues parts, però, segons Alexandra Cunningham, creadora de ‘Dirty John’, quan es parlava d’aquesta improbable assassina no es feia amb prou profunditat. Es parlava, essencialment, d’un rampell de bogeria, sense mirar d’indagar en excés en com una dona de vida idíl·lica va poder arribar fins aquest extrem. Els rampells no sorgeixen del no-res, i Cunningham volia intentar reconstruir les llacunes de la història.

La sèrie arrenca el 1986, amb Betty (excel·lent Amanda Peet) i el seu ja gairebé exmarit Dan (Christian Slater), ja separats i mirant de dirimir amb els seus advocats què fer amb la llar familiar. Els problemes de comunicació semblen insalvables, cosa que porta Dan, graduat en medicina, però també exitós advocat, a servir-se d’argúcies legals per vendre la casa sense consentiment de la seva dona. Ella respon de forma contundent: envestint amb el cotxe la porta de la casa de Dan, que aprofita les seves credencials de doctor per suggerir que la ingressin en un hospital psiquiàtric.  

Ni sants ni malvats

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Quan Betty comença a donar la seva versió al psiquiatre, el relat es reforça en una narrativa no lineal, en el constant anar i venir entre temps, de vegades no tan justificat ni fluid com seria desitjable. L’acció alterna entre l’abans i el després de l’assassinat, i en el segon episodi descobrim l’adolescència i primera joventut de Betty, èpoques en què es va veure ofegada per les normes socials. D’ella no s’esperava tant una gran vida professional com que fos la perfecta mare. Mentre Dan passava de carrera en carrera, Betty mantenia l’economia d’una família que creixia i creixia. «No teníem res, però érem joves, llestos i ambiciosos», diu al seu psiquiatre. «Dan era tan llest. Jo també era llesta i era guapa, i divertida. Però era una bona noia. Seguia la tradició».

Dan no va seguir la tradició tan al peu de la lletra, però Cunningham no el converteix en el dolent de la història, ni tampoc fa de Betty una santa: fins i tot abans dels assassinats havia fet coses sàdiques. Si en la primera temporada de ‘Dirty John’ hi havia un clar malvat, aquí n’hi ha un parell, però tampoc tan clars, sinó amb moments d’humanitat en què no costa reconèixer-se. La sèrie és imperfecta però torbadora.