'El asesino sin rostro', una escriptora a la recerca de la veritat

Molt abans del ‘podcast’ ‘Serial’, de la sèrie ‘El gafe’ i de l’addicció global a les històries sobre crims reals, Michelle McNamara era una addicta de l’assassinat. Ho era des de l’adolescència, com recordava, sense por, l’abril del 2012 a True Crime Diary, la seva pàgina web sobre crims sense resoldre i successos recents: «Col·leccionava detalls sobre crims, petits o grans. Passava hores al llit llegint atentament sobre crims reals. Estava enganxada de mala manera a l’assassinat. Vaig alimentar aquesta addicció durant la resta de la meva vida».

Aquesta McNamara de 14 anys que llegia i llegia es va convertir, amb el temps, en la que, a més, resolia. L’escriptora va acabar dedicant diversos anys de la seva vida a intentar identificar el que ella va anomenar ‘l’assassí del Golden State’, un violador en sèrie (més de 50 dones víctimes) i, després, assassí (de deu persones) que va sacsejar Califòrnia entre 1974 i 1986.

Amb aquest historial, era estrany que no fos tan tristament famós com l’‘assassí del Zodíac’ o el ‘Fill de Sam’. Indignada per la impunitat, McNamara va lligar caps pel seu compte per escriure un llibre, ‘El asesino sin rostro’ (Serie Negra de RBA), que va servir a la policia de Sacramento per arrestar l’autor dels crims, l’exoficial de policia Joseph D’Angelo.

Per desgràcia, McNamara no va viure per veure publicat el seu llibre ni per presenciar aquest arrest: havia mort inesperadament a l’abril del 2016 a causa d’una combinació letal de medicaments i un problema cardíac. Tampoc podrà veure el colpidor relat sobre la seva vida i gesta que ha dirigit Liz Garbus (‘What’s happened, Miss Simone?’) per a HBO, sèrie documental de sis episodis amb el nom del seu llibre.

L’assassí no és el mite

Garbus va debutar fa poc en la ficció amb ‘Chicas perdidas’ (disponible a Netflix), entorn del també real assassí de Long Island i l’acarnissada recerca de la veritat per part de Mari Gilbert (Amy Ryan), mare d’una de les víctimes, moltes d’elles treballadores sexuals. Ryan s’encarrega, a ‘El asesino sin rostro’, de llegir textos de McNamara, que, com al llibre, és el narrador principal. Missatges de bústia de veu, vídeos domèstics i entrevistes d’arxiu.

La directora no sembla tan interessada en mitificar l’assassí com en donar veu a McNamara i preocupar-se per l’estat psicològic de les supervivents. Per descomptat, es recorre la història dels crims amb el millor treball de documentació imaginable, però s’intenta que no es converteixi en la història de D’Angelo ni en cap mena de canonització èpica voluntària o involuntària.

Retrat personal

‘El asesino sin rostro’ és (com ho era ‘Zodiac’, de David Fincher) la història d’una obsessió. De l’energia irreprimible que va moure McNamara a l’hora de donar llum sobre el parador de l’assassí del Golden State. És, també, un emotiu retrat personal una mica a l’estil del llibre original. El còmic, actor i escriptor Patton Oswalt, que va ser el seu marit des del 2005, recorda al primer episodi com es van conèixer i les coses que els van unir, cas del clàssic del cine de 1954 ‘La mujer y el monstruo’.

Després que McNamara morís al 2016, Oswalt va buscar en les mans adequades per acabar el llibre. La sèrie va més enllà de la seva mort, fins i tot més enllà de l’obra acabada, però «fins i tot quan la sèrie revela que Michelle ha mort, ella encara segueix present en la història», va dir Garbus recentment a l’ATX Television Festival. «Per a nosaltres era important saber que ella seria una part essencial de la història en tots els capítols».