'Les Perseides': viatge iniciàtic a través de la memòria històrica

En els últims temps moltes pel·lícules espanyoles han utilitzat el punt de vista adolescent per endinsar-nos al món de contradiccions dels adults des d’una perspectiva profundament reflexiva. Moltes proposen aventures iniciàtiques, però també viatges introspectius. El cas de ‘Les Perseides’ és encara més especial, perquè introdueix una variant inèdita: l’autodescobriment a través de l’herència i la culpa.

Notícies relacionades

El públic canta ‘El meu avi’ després d’una xiulada, a Calella de Palafrugell

Oasis, El Último de la Fila i la nostàlgia delegada

Igual com passava a ‘Ojos negros’, un altre formidable projecte de final de carrera de la Universitat Pompeu Fabra (com el que ens ocupa), la protagonista és una jove que ha de passar l’estiu en un poble en què no hi ha pràcticament res a fer. Però ‘Les Perseides’ comença a volar lliure a partir del moment en què sentim unes gravacions del passat en què el pare de la jove, llavors nen, parla amb la mort.

A partir d’aquell moment, a la pel·lícula es colaran els fantasmes del passat, i fins i tot es jugarà amb la idea que pul·lulen en realitat per aquestes terres on centenars de persones van ser enterrades en fosses comunes durant la guerra civil. Així, el relat íntim de la jove es veurà trastocat per la memòria històrica, demostrant que tot el que és personal, és també polític.