'Los lobos': nens immigrants i udols de supervivència

No resulta gens fàcil parlar d’immigració i exclusió social a través de la mirada d’un nen. La seva fragilitat els converteix en blanc fàcil per a l’especulació sentimental i el tremendisme. Però Samuel Kishi Leopo no necessita utilitzar trampes emocionals per acostar-nos a aquesta història, ja que és la seva pròpia i està basada en les seves experiències i records infantils, quan la seva mare es va traslladar a viure a Califòrnia des de Mèxic a la recerca d’una vida millor.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

Els nens de ‘Los lobos’, com passava amb els de Kore-eda en ‘Nadie sabe’ han d’estar tancats a casa durant tot el dia, en aquest cas no perquè hagin sigut abandonats, sinó perquè la seva progenitora ha de cobrir dos torns diaris per poder tirar endavant. Així que aquest espai reduït i miserable que habiten es convertirà en el seu únic món fins que, a poc a poc, vagin explorant l’exterior.

La pel·lícula de Kishi és plena de detalls que funcionen com a descobertes narratives: les cintes que la seva mare els grava perquè escoltin la seva veu mentre estan sols, els dibuixos que els infants fan i que prenen vida a través d’animacions o aquest acostament gairebé documental als membres de la comunitat marginal en què resideixen. Al director no li fa falta remarcar tots els problemes dels seus personatges, en té prou amb unes petites i elegants pinzellades per mostrar-nos la desprotecció dels infants, la sensació de discriminació, els constants perills que corren i, en definitiva, la terrible mentida del somni americà.