Woody Allen: «M'és indiferent que la gent em recordi com a cineasta o com a pedòfil»

«Al no creure en el més enllà, m’és pràcticament indiferent que la gent em recordi com un cineasta o com un pedòfil», sentencia Woody Allen en la seva autobiografia, ‘Apropos of nothing’, i les seves paraules serveixen per il·lustrar també el que de segur opina de la controvèrsia que ha embolicat la seva publicació als Estats Units; el llibre, al cap i a la fi, va veure la llum de manera sobtada la setmana passada a través de la firma Arcade Publishing, després que l’editorial Hachette decidís trencar el seu acord amb el cineasta a causa de les acusacions que pesen sobre ell des de fa dècades. Alianza publicarà les memòries en espanyol el 21 de maig.

«Mai li vaig posar la mà a sobre, ni li vaig fer res que pogués malinterpretar-se», explica Allen en aquestes pàgines per aclarir, una vegada més, que no va abusar sexualment de la seva filla adoptiva Dylan el 1992, quan la nena tenia només 7 anys i ell es trobava embardissat en una violenta ruptura amb Mia Farrow; que la investigació a què llavors se’l va sotmetre va ser conseqüència d’un muntatge orquestrat per l’actriu després de descobrir que una altra de les seves filles, Soon-Yi Previn, mantenia una relació amb ell, i que ni jutges ni fiscals ni metges van trobar cap evidència de mala conducta per la seva part. Tot, insisteix, es deu al «rentat de cervell» sistemàtic que Farrow va practicar tant a Dylan com a Satchel –posteriorment rebatejat Ronan–, l’únic fill biològic que els seus 11 anys d’unió van donar com a fruit.

Al llarg del llibre, fent de la seva pròpia defensa un atac, Allen llança nombroses acusacions i insinuacions sobre la que va ser la seva musa en 10 pel·lícules. Després de traslladar dubtes sobre la paternitat de Satchel –«ella sempre em va donar a entendre que és fill de Frank Sinatra»–, el cineasta suggereix que Farrow va dormir despullada amb el nen fins que aquest va fer 11 anys, i que temps després el va coaccionar perquè se sotmetés a una sèrie de doloroses operacions per augmentar d’estatura. Així mateix, la descriu com a alcohòlica i addicta a les pastilles i, després d’assenyalar-la com a responsable dels suïcidis de dos dels seus 14 fills, recorda que Farrow va deixar intencionadament que la seva filla Lark –malalta de sida– morís tota sola a l’hospital un dia de Nadal. «Mia disfrutava adoptant nens com qui es compra una joguina nova, i també li agradava la bona publicitat que rebia per això», escriu Allen. «Però no li agradava educar-los, i en realitat no se’n va cuidar».

Humor precís

Les 400 pàgines d’‘Apropos of nothing’ inclouen també recriminacions contra els que han donat crèdit a les mentides dels Farrow «vessant indignació moral sobre un assumpte del qual no saben res», i fa broma sobre la possibilitat que el monument erigit en el seu honor a Oviedo acabi «destruït» en mans d’alguns d’aquests ‘haters’. Sobre els actors que van treballar amb ell i després van decidir girar-li l’esquena, recorda que «no haver revisat els detalls del cas –d’haver-ho fet no haurien arribat a conclusions tan rotundes– no els va impedir parlar públicament amb una convicció obstinada»; i en concret acusa un d’ells, Timothy Chalamet, d’haver-lo repudiat per augmentar les seves possibilitats de guanyar l’Oscar.

Quan no miren de funcionar com a exculpació, les memòries exemplifiquen a la perfecció el precís humor del seu autor, la seva incontenible ironia i la seva tendència a convertir-se en blanc dels seus propis acudits. Allen passa bona part del llibre recordant la seva infància a Brooklyn, durant la qual no va rebre més que adoració per part dels seus pares –tot i que va experimentar «una moderada sensació d’ansietat... com si m’haguessin enterrat viu»–; rememorant un temps, durant l’adolescència, en què li interessaven molt més els esports i les noies boniques que la literatura; i dedicant elogis a bona part dels còmics, actors i directors amb qui ha coincidit al llarg de la seva carrera. Al parlar de les seves pròpies pel·lícules, en canvi, utilitza «ineptitud», «fracàs» i «mediocritat» entre altres termes despectius. «Se m’han donat milions de dòlars i un control artístic total i, tot i així, he sigut incapaç de fer-ne ni una sola que fos realment bona». 

Notícies relacionades

Woody Allen: «Preferiria existir en la ficció, però lamentablement existeixo en la vida real»

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Aquest zel autocrític, en tot cas, no aconseguirà estovar els detractors d’Allen, especialment considerant que, d’altra banda, totes les mencions a dones que el llibre inclou van acompanyades d’opinions sobre el seu aspecte. De Scarlett Johansson diu que, quan va treballar amb ella «no només era bonica i talentosa, també sexualment radiactiva»; aChristina Ricci la descriu com a «bastant desitjable», i considera que el cos de Rachel McAdams «val un milió de dòlars vist des de qualsevol angle». I no és només la seva manera de parlar de les dones el que deixa bastant a desitjar; també quan ho fa d’assumptes com la seva agressiva heterosexualtitat –a causa de la qual mai, assegura, entraria en un bany turc–, el narrador d’‘Apropos of nothing’ reitera que, igual que les seves pel·lícules més recents, ell també és producte d’un temps passat.

A ell, això sí, res d’això l’amoïna. Sap que el llibre no millorarà la seva imatge, i no li importa: «La bona part de ser un misantrop és que els altres mai et deceben», comenta. En general, creu haver tingut una vida meravellosa. «Si em morís ara mateix, no em podria queixar», afegeix. «I molta altra altra gent tampoc es queixaria». En última instància, recordem, el que els altres opinin d’ell no li importa gens ni mica. «En lloc de viure als cors del públic, prefereixo fer-ho al meu apartament».