'La candidata perfecta': com ser dona a l'Aràbia Saudita

El 2012 es va presentar al Festival de Venècia ‘La bicicleta verda’, una minúscula pel·lícula que perpetuava l’esperit del cine iranià a l’hora d’utilitzar metàfores infantils per parlar de la repressió cultural, social i religiosa. Explicava la història d’una nena que volia comprar una bicicleta, però no podia perquè era un divertiment només permès per als nois per atemptar contra el decòrum femení.

El veritablement sorprenent d’aquell petit troballa és que estava dirigida per una dona, Haifaa Al-Mansour, nascuda a l’Aràbia Saudita i que havia sigut rodada en un país en el qual el cine portava prohibit des del 1983. Va ser una odissea tirar endavant aquest projecte, aconseguir finançament internacional i filmar en la més pura clandestinitat, sense que la directora pogués parlar en públic amb els homes del seu equip.

La pel·lícula va ser un èxit internacional i això li va permetre rodar a la Gran Bretanya el biopic ‘Mary Shelley’, amb Elle Fanning com a protagonista encarnant una altra dona de conviccions fermes. Podria haver-se quedat allà, però va decidir tornar a casa per continuar lluitant per visibilitzar els problemes de la dona a l’Orient Mitjà i aportar el seu toc de rebel·lia. El resultat és ‘La candidata perfecta’, la història d’una jove metge que vol accedir a l’alcaldia de la seva ciutat per intentar asfaltar el camí que arriba fins al servei d’urgències, completament impracticable. ¿Una dona presentant-se en unes eleccions? Tota una gosadia que la convertirà en l’epicentre de les crítiques de tot el sistema patriarcal que l’envolta.

«El 2018 es va aixecar el veto contra el cine i no vaig voler perdre l’oportunitat de rodar al meu país en millors condicions de les que vaig tenir la vegada anterior», explica la directora. «Però està clar que continua sent difícil, perquè no hi ha indústria, i tot s’ha de fer de zero. És esgotador, però al mateix temps satisfactori construir una cosa del no-res».

Per a Al-Mansour resulta fonamental practicar un cine militant feminista per conscienciar sobre l’estigma de la submissió de la dona en la cultura islàmica. «Quan jo era petita no es podien ni ensenyar els dits. Ara hi ha una actitud d’obertura per part del govern, però es tracta d’un problema molt arrelat en les famílies. Per això és necessari trencar amb els valors ancestrals, perquè cobrir-se la cara és el pitjor que li pot passar a una dona, cancel·la la seva identitat, l’esborra».

Notícies relacionades

Serrat corona la seva trajectòria

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

En un moment de la pel·lícula, la protagonista, es treu el nicab, i a partir d’aquell moment, no hi haurà marxa enrere, no se’l tornarà a posar mai, ni en públic ni en privat. Una petita victòria, però... ¿és suficient? La directora reconeix que és un procés molt lent, com el mateix itinerari que segueix el seu personatge, en el qual hi ha triomfs simbòlics, però també grans derrotes.

«Sempre m’han dit que, si em treia el vel, la meva cara seria com un pastís que atreia les mosques. I que, si em violaven, seria culpa meva. És una cosa que se’ns ha inculcat des de petites, la culpa, la vergonya. Per això es necessita una nova interpretació de l’Islam per integrar-hi les dones».