'La candidata perfecta': brotxades a la ferida saudita

Després d’haver-se convertit, gràcies a ‘La bicicleta verda’, (2013) en la primera dona a dirigir un llargmetratge a l’Aràbia Saudita i rodar després dues pel·lícules oblidables a l’estranger, Haifaa al-Mansour torna al seu país per trencar una llança per la seva població femenina. L’objectiu és posar en evidència que la societat saudita està llastada per la misogínia quotidiana, però, també, que és heterogènia i que no deixa de canviar; en altres paraules, assenyalar que allà les restriccions a les dones es van suavitzant i, al mateix temps, argumentar que no ho fan prou.

Notícies relacionades

'La candidata perfecta': com ser dona a l'Aràbia Saudita

La Barcelona dels prodigis literaris

Per fer-ho, mentre acompanya una jove doctora empesa pel desig d’ajudar els malalts de la seva comunitat a presentar-se a les eleccions locals, Al-Mansour retrata un món en el qual les lleis evolucionen més ràpid que les mentalitats i els prejudicis i l’estupidesa de la gent li impedeixen acceptar la justícia i el progrés i prendre les decisions necessàries per millorar les seves vides.

Com li va passar en ‘La bicicleta verda’ al seu dia, ‘La candidata perfecta’ peca de simplista: la peripècia narrativa transcorre de manera esquemàtica, els seus moments de pretesa intensitat dramàtica resulten toscos, la seva vocació pamfletària és massa òbvia i la seva proposta visual és molt carrinclona. Però, alhora, la pel·lícula avança tan lleugera, afable i optimista –i el seu missatge a favor de l’apoderament femení és tan benvingut– que resulta fàcil passar per alt aquests defectes.