MÚSIC SENSE FRONTERES

Senyor Frank: New Barna Boogie

Francesc Tena, el pioner del country amb arrels fet a Catalunya, presenta el seu últim EP en una gira d'hivern

Senyor Frank: New Barna Boogie
2
Es llegeix en minuts
Kiko Amat
Kiko Amat

Escriptor

ver +

Sempre he tingut un olfacte sobrenatural per a la detecció de friquis amb gust arcà, però en aquest cas no em va caldre activar-lo. Espatlles de portant de processó, bíceps d’estibador, texans amples amb volta de mida edredó, Penny Loafers i boina decantada estil ‘El cop’, tocant amb l’ukelele cançons de cowboys plorosos mentre espera que els seus fills surtin de l’escola... No treguin els prismàtics ni la lupa d’investigar; Don Frank és aquell d’allà. Únic i inimitable.

Don Frank (Francesc Tena) és un pioner del country amb arrels fet a Catalunya. Parlem de country de veritat, no del Txernòbil cuqui-country que Tomeu Penya va irradiar sobre nosaltres fa un parell de dècades. Frank es va graduar a l’escola de rockers barcelonins dels 80 (a l’orla hi podrien trobar Loquillo o Carlos Segarra), per després migrar als EUA, on, en les seves paraules, va caure seduït «per les músiques dels 50, 40, 30 i fins i tot anteriors, d’estils tan diversos com el swing o el blue grass, però especialment l’escena californiana del rockabilly del moment i tota la influència country dels 50 i 60, molt especialment del so Bakerfield».

La música del veí

En tornar a la capital, Frank va fundar «un dels primers bars a Barcelona de música retro americana (Shotwell 59)» i va ser «el primer d’importar el line-dance». Des del tancament del seu mític bar, Frank es dedica a una nova missió: «Demostrar a tots els que encara veuen el country com una música forana que al seu veí no només li agrada i la disfruta, sinó que és capaç de fer música country igual o millor que ho faria qualsevol músic d’un poble de Texas». Res de Rei Luy o Tennessee per al Senyor Frank, ja ho veuen. El nostre músic country local per excel·lència només toca autèntic «country-western i western-swing amb un pessic de rockabilly (la meva influència més gran ha sigut sens dubte el rockabilly dels 50 i el country dels 50 i 60s)» tot i que admet que The Blasters, Stray Cats o Dwight Yoakam van ser grans icones a la seva vida.

Quan dic autèntic, el que pretenc afirmar és que Tena té el segell d’aprovació de la indústria americana. El seu últim disc va ser gravat i mesclat a Louisville (Kentuky), i Frank ha girat i tocat en repetides ocasions pel circuit de festivals i clubs ianqui. És inevitable preguntar-se com ho veuen allà.«Els nord-americans són molt agraïts»,afirma. «Tot i que al principi trobar-se un artista country català sembla sorprendre’ls, ho aprecien i aplaudeixen immediatament... És una reacció que em recorda molt a la que tenen els catalans quan s’enfronten a algun forà que fa l’esforç de parlar l’idioma: sorpresa, reconeixement, recolzament i agraïment».

El germà pobre

Notícies relacionades

¿I els catalans? ¿Com veuen aquest ‘casteller’ de soca que camina cap avall del carrer majestuós amb un Stetson fins a les orelles i que llança refilets com Hank Williams al pub anglès del parc?«El country continua sent el germà pobre de la cultura musical», diu. «Des de fa molts anys hi ha innombrables bandes de heavy, garage, fins i tot blues al nostre país i a ningú se li fa estrany. En canvi, el country, potser per desconeixement general, continua sorprenent».

Per als que vulguin deixar de sorprendre’s, Don Frank està de gira aquest hivern presentant el seu fantàstic nou EP, amb banda americana i la col·laboració del prolix Mario Cobo. Poden buscar-lo sota @donfrankmusic a totes les xarxes, llaços i rodeos.