Hirokazu Kore-eda: «Cada vegada sento més el pes de les meves carències»

El director Hirokazu Kore-eda fa un quart de segle que explica històries plenes de tendresa i humanisme –títols com ‘Still walking’ (2008) o ‘De tal pare tal fill’ (2013) o ‘Un assumpte de família’ (2018)– el tema central de les quals són les complexitats dels llaços de sang. La seva nova pel·lícula, ‘La verdad’, és la primera que roda fora del seu Japó natal. En aquest film, una diva del cine francès (Catherine Deneuve) que acaba de publicar la seva autobiografia i està a punt de començar una nova pel·lícula, rep la visita de la seva filla (Juliette Binoche), i llavors velles ferides maternofilials es reobren.

‘La verdad’ és la primera de les seves pel·lícules rodada fora del Japó. ¿Per què va decidir filmar-la a França?

Primer vaig pensar a rodar-la al meu país, però em vaig adonar que allà no hi ha cap actriu en actiu que pugui simbolitzar tota la història del cine japonès com Catherine Deneuve fa amb el francès o com Elizabeth Taylor feia amb Hollywood en dècades passades. La Catherine és una intèrpret fascinant, perquè està envoltada d’una aura extremadament intensa que és impossible no veure.

Així mateix, la pel·lícula també suposa la primera col·laboració actoral entre Deneuve i Juliette Binoche. ¿Com descriuria els seus respectius mètodes de treball?

Tenen personalitats molt diferents, i el meu treball va ser entendre-les i mantenir un equilibri entre totes dues. La Juliette no és capaç de deixar de rodar fins a estar completament satisfeta amb cada escena. Sempre vol filmar una presa més per intentar fer-ho millor. I en aquest sentit la Catherine és del tot oposada. Prefereix rodar poques preses, i sap perfectament quan ha rodat la millor. Sempre té raó. Com dic, el meu paper va ser mantenir l’equilibri entre totes dues, però el cert és que no vaig necessitar intervenir-hi molt.

¿En quina mesura es va veure el seu mètode creatiu afectat pel fet de rodar a França?

No gaire. El que més em va preocupar de rodar a França va ser el perill d’acabar fent una pel·lícula de postal, que oferís una mirada turística de París. Vaig intentar evitar-ho tant sí com no. Fora d’això, mentre era a França em van preocupar les mateixes coses que em preocupen quan rodo al Japó: com respectar el calendari de rodatge, com obtenir dels actors el que necessito d’ells, aquest tipus de qüestions.

De fet, ‘La verdad’comparteix temàtica amb les seves pel·lícules anteriors: la família, la memòria, la pèrdua, les relacions personals d’escenificació...

Sí. Totes les meves pel·lícules més recents són el resultat del que m’ha passat en els últims anys, des de la mort de la meva mare fa poc més d’una dècada i passant pel naixement de la meva filla. Aquests canvis han fet que hem preocupi pels rols que els individus exercim en les nostres famílies. I la conclusió que n’he tret és que, per ser capaç de parlar als espectadors de diferents cultures, un cineasta no ha d’intentar ser el més universal possible sinó només parlar del que li surt de dins.

Dit això, ¿no sent certa necessitat de canviar de tema?

Totalment. He estat fent pel·lícules durant gairebé 25 anys, a un ritme que se m’ha fet vertiginós. I em sento cansat. Podria seguir aquest ritme durant cert temps més però, d’altra banda, crec que això és perillós. No he crescut prou com a artista i cada vegada sento més el pes de les meves carències. Hauria de prendre’m alguns anys de descans per centrar-me a dur a terme aquest aprenentatge. Tot i que això encarna cert risc.

¿En quin sentit?

M’he trobat físicament fort per continuar rodant, però no sé quant trigarà a abandonar-me l’energia. Abans de retirar-me, m’agradaria haver dirigit 20 pel·lícules. ‘La verdad’ és la número 14, així que hauria de rodar sis pel·lícules en uns 12 anys, abans de complir els 70. Per descomptat, no és tan fàcil. He de trobar algú que les vulgui finançar. 

Notícies relacionades

'La verdad': duel d'estrelles

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Però vostè és un artista aclamat internacionalment. ¿Per què seria un problema, això?

Las coses són més complicades del que potser semblen. No tots els meus projectes acaben rebent llum verda, ni molt menys. Quan acudeixo als festivals internacionals i parlo amb la premsa i amb artistes d’altres països, sovint em diuen «mestre», i em resulta molt xocant perquè aquesta paraula no em representa. De fet, preferiria que no ho fessin.