Ilegales, molestant des de 1982

Quan a la incorrecció política se li deia simplement tocar els nassos i carregar amb les conseqüències, Jorge Martínez senyorejava amb la seva col·lecció de rimes cafres en les quals no se salvava ni l’apuntador. El que llavors era un divertiment àcid i nihilista, ja fos a costa de ‘hippies’, ‘yuppies’ o moralistes, s’ha posat ara una mica més seriós en ‘Rebelión’, l’indignat últim disc d’Ilegales, però en els concerts continuem tenint aquest deliciós Jorge de rictus elèctric, amb el seu «‘stick de jockey en la mano / buscando algo que destrozar’».

Aquesta cançó, ‘Stick de hockey’, va ser la que va obrir el concert d’aquest divendres a Razzmatazz (Festival Mil·lenni), on vam comprovar que aquest asturià conserva amb orgull el seu fons tocat del bolet a l’avançada edat de 64 anys. Sense descuidar les formes: la banda, Ilegales, va sonar devastadora en un repertori de 38 cançons en gairebé dues hores, sense pauses i combinant la fúria amb un so de rock net i amb substància, pivotant sobre la guitarra Fender Stratocaster de Martínez.

Amics de Yoko Ono

Notícies relacionades

El #MeToo dels nens

Amb el peu esquerre

El material dels 80 va esvalotar aviat l’afició amb cites a ‘Tiempos nuevos, tiempos salvajes,’ ‘Ella saltó por la ventana’ o ‘Agotados de esperar el fin’, temes festejats per un públic amb tendència a la mitjana edat, tot i que es van albirar joves crestes punks a les primeres files. Martínez va recordar que havia estat a Razzmatazz quan es deia Zeleste i que per a ell Barcelona és aquesta ciutat on va conèixerYoko Ono («que em cau molt bé»). En contrast, los Ilegales més matisats: la deliciosa ‘Enamorados en Varsovia’, eco after-punk amb vista al Teló d’Acer, aparellada amb ‘El bosque fragante i sombrio’, cançó crepuscular que tanca el nou disc (aquí sense violins).

Van reivindicarLone Star, un grup als anys 70 «no feia aquesta cosa laietana», amb ‘Mi calle’, falca ‘cover’ en un repertori atapeït de clàssics propis. El seu tresor són aquestes cançons i la manera aspra de Jorge Martínez de cantar-les, o d’escopir-les: ‘Soy un boracho’, ‘Eres una puta’, ‘Soy un macarra’ («‘soy un hortera, voy a toda hostia por la carretera’»), i la invitació al pogo de ‘Dextroanfetamina’. Encara que fins i tot ell contempla límits: no va sonar ‘¡Heil Hitler!’ que no són dies per a certes bromes. Propines últimes amb ‘Problema sexual’ i ‘Destruye’, plantant cara al nou ordre mundial («està científicament demostrat que tot el reggaeton és una puta merda») i confirmant la llegenda: Ilegales, molestant i ofenent des de 1982.