¿Un conill a bord? ¡Ni parlar-ne!

Les sirenes existeixen perquè l’home tem el mar. Existeix el kraken, existeix la balena de Jonàs, existeix el leviatan perquè l’home tem el mar. Existeix sant Elm, patró dels mariners, conjura contra els llamps i les tempestes, perquè l’home tem el mar. Existeixen els exvots perquè l’home tem el mar. I les supersticions, naturalment: perquè l’home tem el mar. Quin temor produeix, ha produït sempre l’abisme insondable, i no obstant quin atractiu, i què suggestiu; i quants no han hissat les veles buscant aquest misteri. En aquesta relació ambivalent i les seves manifestacions concretes aprofundeix ‘Cants de sirena, fascinació i abisme’, l’exposició acabada d’inaugurar al Museu Marítim per la qual desfila una mostra suggeridora de tot el que simbolitza el pànic que produeix el gran conglomerat blau, però també, de tot el que ha sigut inventat per conjurar-lo. Per hissar les veles i tornar amb vida.

«El cant de sirena és la gran metàfora de l’atracció i la por», va dir aquest dimecres durant la presentació a la premsa el doctor en Antropologia i comissari de la mostra Eliseu Carbonell. Sobra –o potser no– recordar que no és una sirena tal com va ser imaginada al principi la versió ensucrada que s’ha obert pas fins als nostres dies, aquesta criatura sensual per la qual només es pot sentir simpatia, i que en el món antic eren simplement monstres –monstres, això sí, amb una veu musical–. Al final, no són cap excepció en un món mitològic poblat per éssers terrorífics: el leviatan, el kraken, la descomunal serp de mar. Que allà a baix hi pot haver qualsevol cosa va ser probablement la segona idea després de: «El mar existeix i és gran i profund», i mites a banda, sempre ha esperonat la imaginació. La mostra del Marítim inclou un full volant imprès el 1736 a Barcelona que informava sobre un monstre marí pescat a poques milles de Fermo, a Itàlia. La criatura en qüestió tenia cos de lleó i cap de peix. Barba i escates. Bigoti i banyes.

Però la sirena és una altra cosa. La sirena, al cap i a la fi, és com el mar: volem escoltar el seu cant, però sense rendir-nos-hi. Sortir a la mar, però sense naufragar.

Tasca de dones

Notícies relacionades

Àngels Margarit: «A la nova directora del Mercat li recomano molta paciència»

Cara i creu

Ja que el mar és així, misteriós, insondable, perillós i ple de secrets, l’home en general i el mariner en particular han inventat tot el necessari per fer-hi front –o almenys, per crear-se la il·lusió de fer-hi front–. El ja esmentat sant Elm. L’àncora sagrada, que era protectora, símbol de l’última esperança, i que sempre tenia alguna inscripció (o dibuix). Els amulets: joies amb forma de sirena, de criatura de mar o de peix fastuós. Els exvots, també ja esmentats: unes ofrenes en forma de petits quadres que els mariners prometien al sant de torn a canvi de salvar la vida en un moment difícil, no, no difícil: en el moment en què veien la dama fosca apuntar per estribord. Al Mediterrani, la contradicció que hi havia entre ser un mariner valent i témer el mar se salvava recorrent a les dones. Segons explica Esther Pujol a ‘Records d’una dona de mar’ –i explica també l’exposició-, el «paquet embolicat amb paper amb un tros de palma, llorer i una ampolleta d’aigua beneïda dimecres de cendra» que havia de protegir el barco el posava sota la proa sense que els homes se n’assabentessin. Perquè els homes, per descomptat, haurien renegat entre rialles d’aquesta protecció ridícula.

Aquests mateixos homes que, després, no podien veure un conill a bord. Entre les moltes supersticions adoptades pel món mariner per conjurar el perill hi ha aquesta, dels francesos, que prohibia la presència de conills als barcos. Ni per menjar. Com que es tractava de mantenir a ratlla el desordre còsmic –una tempesta, per exemple– a bord havia d’imperar l’ordre, i el conill, aquest animal que es reprodueix desordenadament, aquest fornicador caòtic, era el símbol de tot el contrari. Així que, ¿un conill a bord? ¡Redeu!