Anar al contingut

LA GRAN CITA DEL CINE FANTÀSTIC

'Legado en los huesos', en el malson d'Amaia Salazar

Parlem amb el director Fernando González Molina i l'actriu Marta Etura sobre la nova entrega fílmica de la 'Trilogía del Baztán'

Juan Manuel Freire

'Legado en los huesos', en el malson d'Amaia Salazar

Susanna Saez

Els seguidors de Dolores Redondo i la seva creació més famosa, la policia foral Amaia Salazar, han hagut de digerir moltes emocions aquests últims dies. El passat dia 1 es publicava ‘La cara norte del corazón’, novel·la preqüela de la ‘Trilogía del Baztán’. I aquest dijous s’ha estrenat a Sitges (sessió especial Òrbita) la versió fílmica del segon episodi de la saga, ‘Legado en los huesos’, més espectacular, complexa i fosca que l’exitosa ‘El guardián invisible’. Els fans que no s’han desplaçat fins al festival hauran d’esperar fins al 5 de desembre, quan arribarà a les sales comercials.

En la primera entrega, Salazar havia aparcat la maternitat per centrar-se en la seva professió. En aquesta part ja és mare, i la seva vida sembla que està donant un tomb lluminós fins que, per descomptat, forces fosques venen a buscar-la. «Les pel·lícules segueixen l’estructura de les novel·les», ens explica el director Fernando González Molina, que després de triomfar amb diversos drames romàntics ha solidificat el seu estatus de ‘hitmaker’ des del ‘thriller’. «Arrenquem amb un cas policial a través del qual et presentem Salazar i t’impliquem en la seva vida personal, per després revelar que els crims estan imbricats en aquesta vida personal».

El que més agradava a Marta Etura del projecte i el personatge era justament això: la falta de separació entre el treball policial i l’exploració familiar. «M’interessava Amaia perquè no era només una policia. Els seus casos estan lligats a la seva família, cosa que omple la seva vida de conflictes personals i afectius. Al final la història es redueix a una mare que no ha volgut estimar la seva filla i una altra mare que només desitja estimar la seva», diu la protagonista de ‘Mientras duermes’.

Un poble entregat a la causa

González Molina, original de Pamplona, ha disfrutat donant relleu cinematogràfic a la vall del Baztán i, molt en concret, Elizondo: «És un lloc amb un gran potencial. La seva energia ombrívola ajuda a crear una aura de terror sense necessitat de fer-hi gaire». I no, els veïns no estan molestos perquè el seu poble es relacioni amb assassinats en sèrie o substrats mitològics d’influx perniciós: «Al contrari, hi estan encantats. Pel que fa al turisme és una barbaritat: hi ha rutes per conèixer els llocs del llibre, rutes que t’ensenyen les nostres localitzacions, que de vegades són diferents, i fins i tot rutes que t’ensenyen les dues coses».

«Els hem omplert el poble de fang», segueix González Molina. «Els ho hem omplert tot de grues i llums. Els hem fet tota classe de malifetes. Però ens han posat totes les facilitats». Cosa que es va haver d’agrair durant un rodatge bastant complex; tant que es va decidir rodar de forma simultània la següent pel·lícula, ‘Ofrenda a la tormenta’, l’estrena de la qual està prevista per al març. «Fer-les juntes les feia viables. Poder aprofitar els decorats, els viatges i els actors».

La decisió, a més, ajudava Etura en el seu intens treball. Una vegada submergida en l’abisme emocional, millor continuar rodant i arribar al final de la història que fer un parèntesi de 15 mesos. «En les dues últimes parts, Amaia es troba al mateix lloc emocional i vital», diu l’actriu. Enmig del malson.