Anar al contingut

ENTREVISTA

Rosa Ribas: «Els secrets són necessaris»

L'autora catalana presenta la família de detectius Hernández en 'Un afer massa familiar', una novel·la coral de caires negres ambientada al barri de Sant Andreu

Anna Abella

Rosa Ribas: «Els secrets són necessaris»

maitecruz

‘No s’investiga la família’. Un manament patern difícil de complir per als membres de la família Hernández, detectius de professió, en una petita agència familiar del barri de Sant Andreu de Barcelona. Els fills, la Nora, l’Amàlia i el Marc, «estan entrenats des de petits per revelar secrets d’altres» i el pare, el Mateo, «sap que si busquen trobaran secrets i també sap el que passa quan els secrets surten a la llum». «Els secrets són necessaris, perquè saber-ho tot no ens fa més feliços, el que saps no pots no saber-ho, no pots esborrar-ho. És la feliç ignorància, no saber coses que poden fer-te mal: sempre lluitem contra això i en totes les famílies hi ha secrets i temes tabú que tothom sap que han de guardar per mantenir l’equilibri i la convivència», assegura Rosa Ribas (el Prat de Llobregat, 1963) sobre el tema central d’‘Un afer massa familiar’ (Tusquets / Capital books). 

Puntualitza l’autora catalana establerta des de fa 28 anys a Frankfurt, que «la novel·la parteix de la història d’una família». Hi ha introduït «elements de novel·la negra: el to, els temes que toca, el registre i la forma d’explicar...». «Però el més negre és la família, que té caires molt foscos», afegeix. Caires com el passat del pare, nascut a les barraques del Turó de la Peira i amb una joventut quinqui i esgarriada, o la mare, la Lola, amb un desordre mental greu, que ha marcat, i encara marca, els fills.   

Generació perduda de la droga

La novel·la aborda «les relacions paternofilials, les ferides de cada un i com la vida se’ls torça i intenten redreçar-la»

«Jo vinc del Prat, on també vivim aquesta generació perduda, la dels nascuts als 60. Vam veure germans més grans agafats per l’onada terrible de la droga, sobretot a la perifèria de Barcelona i en estrats socials més pobres però també va agafar fills de famílies benestants. Jo vaig sentir que me n’havia deslliurat pels pèls», recorda l’autora de ‘La luna de las minas’, que també volia mostrar «el que significa per a una família tenir una mare amb bipolaritat, que a més pateix alcoholisme.» «Per als fills, de nens, el seu model de mare és l’anormalitat i aprenen a viure amb ella, tot i que se senten culpables del que li passa. D’adults estan bastant avariats i continuen intentant fer-la feliç», explica. Això li serveix a Ribas per abordar en profunditat «les relacions paternofilials i entre germans, les ferides de cada un, com la vida se’ls torça i intenten redreçar-la».

Malaltia mental

Per als Hernández, que són «una agència de detectius de barri, de poble, que funciona en un lloc on tots es coneixen, on els confidents no són com els de Starsky i Hutch sinó com la senyora que té un lloc d’esteticista al saló de casa seva», va buscar un escenari que fos un «barri poble». Sant Andreu era perfecte. «És un territori amb límits físics i mentals, amb personalitat pròpia. Quan agafen el metro encara diuen ‘anem a Barcelona’», constata la creadora de les sèries de la comissària Cornelia Weber‐Tejedor i la reportera Ana Martí

Un constructor encarrega als Hernández que investiguin la desaparició del seu fill, una cosa que els obliga a afrontar la desaparició de la germana gran, la Nora, la millor detectiva de tots ells, i que prefereixen pensar que ha sigut voluntària. «I surten a la llum la ràbia, la impotència i els conflictes». Ribas no oculta «la part lletja de la professió, en la qual el Mateo no vol ficar els fills, i per a la qual compta amb l’Ayala, l’apuntador de l’agència, que té una part tendra i una història darrere.» «Es mouen a la zona grisa, a la zona límit. El Mateo i l’Ayala se salten la línia vermella moltes vegades perquè han estat a l’altre costat i ho coneixen bé. Tot i que aquestes coses passen factura». 

«Els morts també són personatges. Totes les famílies conviuen amb els seus morts»

L’escriptora s’atreveix amb els fantasmes: el de la germana de la Lola que va morir de petita, el del besavi indià i negrer, el de la cosina addicta, o el pare del Mateo, que es creu mort. «Els morts també són personatges. Totes les famílies conviuen amb els seus morts, en parlen, això m’impressiona, potser perquè porto el nom d’una germana de la meva mare que va morir amb cinc anys, abans de néixer ella, i de la qual no té ni fotos. La seva existència s’ha transmès. Per als nens, a la novel·la, els morts són com fantasmes. Això fa el lector s’autosuggestioni».

Vius i morts, els Hernández tindran un continuarà. Caps dels quals estirar no en falten.