Crítica d''Un asunto demasiado familiar': Hernández, detectius, ¿digui'm?

La família Hernández regenta una agència de detectius poc comuna dins del gènere negre. Som al popular barri de Sant Andreu de Barcelona, un emplaçament que va ser vila independent abans d’annexionar-se a la ciutat, i per això continua sent un lloc on tothom es coneix i es confessa als mateixos establiments. Per tot això, resulta anecdòtic que Mateo i la seva família es dediquin a guanyar-se la vida intentant descobrir unes banyes que són en boca de tots o destapant fraus a les mútues d’accidents de treball.

Aquest petit univers que ens regala Rosa Ribas a 'Un asunto demasiado familiar' es compond’una nissaga que sembla créixer a cada pàgina, tot i que la trama gira entorn de Mateo i Lola, i els seus fills Marc, Amalia i Nora. Nora ha desaparegut fa pocs, i malgrat que tot apunta que ha sigut una fugida voluntària, cap d’ells sembla saber-ho amb certesa.

Si el plantejament té poc d’ortodox, encara ho és menys l’estructura del llibre. Dividit en tres parts, una vegada traspassat el final de la primera el lector pot sentir que no sap ben cap on va la història. Però tot té un lloc i un sentit dins d’aquest entramat. L’arrencada inicial en què s’aborden la desaparició d’un adolescent i la de la mateixa Nora pot resultar una mica més arquetípica, però no ho és en absolut la manera com Ribas el desenvolupa. Malgrat això, hi trobem elements propis de la novel·la negra mediterrània, com ara l’humor que plana per tota l’obra, el caràcter proper dels personatges o el rerefons de denúncia políticade temes com la immigració i el tràfic d’éssers humans.

Temes recurrents

Notícies relacionades

Música amb Barcelona com a escenografia

Diada popular i sense cues

Els seguidors de Ribas podran distingir alguns dels seus temes recurrents: una mirada lúcida i analítica de la societat espanyola en què desgrana mals com l’endogàmia, la corrupció i la picardia tan pròpies d’aquest país; la importància de les relacions familiars per perfilar la nostra identitat, i com això determina la forma en què ens relacionem amb el nostre entorn; la malaltia i el dolor, que no només marquen els nostres ritmes sinó també els dels qui ens envolten. La malaltia mental que conviu amb els Hernández a través del cos de Lola es converteix en un resident més de la vivenda, un tema que en ple segle XXI continua sent tabú a moltes cases. Ningú sap del cert quina forma té, quan apareixerà, si arribarà donant cops de porta o si es presentarà de puntetes. I malgrat que es tracta d’una cosa comuna insistim a no parlar-ne de manera oberta.

Com a colofó,l’exquisit i inimitable ús del llenguatge a què l’escriptora catalana ens té acostumats. Cada paraula està escollida amb cura i precisió, i això sempre converteix les seves obres en un delit per als lectors més exigents. Que ningú enyori els seus anteriors personatges, perquè els Hernández tenen tant carisma i atractiu com podien tenir Cornelia Weber-Tejedor o Ana Martí. Esperem que hagin arribat per quedar-se.