Abundància gallega a Nou Barris

Tres tràilers. 350 metres quadrats d’escenari. Sis muntadors. Tres tècnics de so i llums. Última tecnologia audiovisual. 13 components. Amb aquestes dades exhibeix el seu potencial l’Orquestra Tango, una de les incomptables formacions que amenitzen l’estiu als pobles de Galícia. Aquest cap de setmana s’ha celebrat la 25a edició de les festes de San Froilán a la plaça major de Nou Barris per a l’alegria dels milers de gallecs establerts a Barcelona. Era la tercera vegada que l’Orquestra Tango actuava a Nou Barris. I per tercera vegada, el seu descomunal escenari ha superat les àmplies dimensions de la plaça.

Les orquestres gallegues són així. Van amb uns muntatges que no tenen res a veure amb els de les orquestres de qualsevol altra zona del país. La Tango actua en un escenari més gran que el de qualsevol sala de concerts de Barcelona. Parlem d’un escenari més propi del Palau Sant Jordi, que es desplega com un Transformer sobre un dels seus gegantins tràilers. Té passarel·les sobre les quals desfila la secció de vents i una infinitat de focus automatitzats i pantalles de leds. Molt poc a envejar a la gira de Rihanna del 2016. I ni tan sols és una de les grans orquestres gallegues. En el rànquing oficial del gremi, la Tango ocupa el lloc 26, molt lluny de la inabastable Panorama.

L’Orquestra Tango ha tancat un altre estiu frenètic amb 58 actuacions entre juliol i setembre; 26 només a l’agost. No hi ha grup de rock a Espanya amb una agenda d'estiu tan atapeïda. Quin món, el de les orquestres gallegues: amb els seus clubs de fans i les seves estrelles de temporada, amb els seus fitxatges i els seus pagaments en B, amb la seva explotació laboral i els seus ingressos milionaris, amb els seus judicis per frau a Hisenda i el consum de drogues per aguantar a l’escenari tantes matinades infinites. Donaria per a un llibre com ‘Fariña’. N’hi ha un de semblant i es titula ‘Derradeiro bis en catro-corenta’ (‘Últim bis a les 4.40’).

Lacón, pop i Tom Jones

Darrere de la plaça, 200 comensals distribuïts en llargues taules s’estan atipant amb un menú degustació amb formatge, pernil, orella, braó de porc, pop, llangardaix ibèric, vi blanc, pastís de Santiago, licors... No ballaran gaire. Però davant de l’escenari cada vegada hi ha més gent. El concert començarà abans de l’horari previst. Totes les orquestres gallegues tenen la seva introducció en actitud superproducció cinematogràfica. Avui, entre llamps i trons, una veu en ‘off’ proclama: “La diversió no és una cosa que es tingui en compte quan equilibra l’univers”. Parla el Creador. Un cantant emergeix d’una plataforma elevadora. Un altre baixa del sostre assegut en un tron de ferros. I en 10 minuts l’orquestra aclarirà que la seva missió en aquest planeta és satisfer joves i avis.

És a dir, que potser canten la tòrrida balada de Miguel Gallardo ‘Hoy tengo ganas de ti’ (collita del 75) o també un èxit actual com ‘Él no soy yo’ de Blas Cantó. I potser apanyen el ‘Bang bang’ de la ‘millenial’ Jessie J o bé marquen un vell èxit de pistes de Tom Jones. Cinc cantants alternaran el protagonisme en funció de les seves aptituds, però més que la seva veu aquí puntuen els seus dots com a ballarins que es deixen anar i ‘entertainers’ decidits. I tan rodats estan que quan el tipus que s’havia compromès a presentar-los no dona senyals de vida llancen un: “¡Bé, doncs ens donem per presentats!”, i continuen fent la seva. Els canvis de vestuari seran constants, però aquí la resta la llança l’arsenal de focus i leds que van fent pampallugues amb figures geomètriques de forma histèrica.

De Peret a Ozuna

“¡Per primera vegada tenim públic assegut! ¡Deuen haver pagat 100 euros per veure’ns!”, fan broma els cantants. Davant l’escenari hi ha una vintena de senyores. No pensen aixecar-se de les seves cadires de plàstic en tota la nit. Han vingut a mirar, no a ballar. Al voltant seu la festa va prenent color. Després del pupurri de rumbes ve el de reggaetons. I així es passa de Peret a Ozuna. Més endavant, el pasdoble cedirà a la bachata. Les parelles d’avis ballen amb disciplina: agafades per la cintura, galta amb galta. Les adolescents també es mouen felices i en reciten una de Daddy Yankee sense equivocar-se ni un sol vers.

L’Orquestra Tango potser li dona un toc de merengue a‘A quién le importa’ d’Alaska i Dinarama que reformula ‘Tu canción’, d’Amaia i Alfred d’OT, en clau de vals, o es marca una ranxera des d’una tarima de fusta col·locada sobre la taula de so. Atenció, el trompetista és José Manuel Lojo Charly, un recent fitxatge procedent de la històrica orquestra Sintonia de Vigo. Mentre ells interpreten ‘El rei’ al centre de la plaça, ningú es fixa en l’escenari. Allà a dalt, un tipus amb un bon puro a mig fumar i un bon braçalet d’or al canell dret xerra amistosament amb Awa, una de les cantants. L’altra, Sara, s’ha assegut al tron de ferros i l’estan pujant a dalt de l’escenari, on s’esperarà fins que arribi el moment d’interpretar la balada d’Aitana ‘Vas a quedarte’. Per sort, només es quedarà a dalt sis minuts.

Enquesta demogràfica

Notícies relacionades

El museu dels globus de la tercera temporada d'‘Emily in Paris’ obre a Barcelona l'1 de maig

Música, fantasia, dansa i burlesque

“¿Quants catalans hi ha aquí?”, pregunta un dels cantants. El 25% del públic aixeca la mà. “¿I gallecs?”. Un altre 25% de l’aforament. “¿I quants no són catalans ni gallecs?” El 50% de la plaça. Amb el seu eclecticisme festiu, l’Orquestra Tango ha reunit avuiàvies gallegues i nenes de famílies llatines: migrants propers i llunyans, del segle passat i d’aquest. La mateixa orquestra és un gresol de diversitat, amb un cantant colombià i un de veneçolà. Avui la seva música fa caure barreres encara més impensables. Un home ‘perrea’ aparatosament sobre la seva parella, asseguda en cadira de rodes i amb la cama enguixada.

Després de més de dues hores, l’orquestra anuncia una pausa. “¿Quants seguireu aquí quan tornem?”, pregunta la banda amb forçat entusiasme. Es temen el pitjor. Això no és Galícia i ja va acabar l’estiu. Aquí les ganes de gresca són més moderades. Els músics aprofiten el descans per trucar per telèfon a amics i familiars. Alguns ni tan sols abandonen l’escenari. A la una de la matinada tornaran als seus llocs per a la segona part del concert. Però ni tan sols acabarà aquí la seva feina. L’endemà els esperen tres passis més a la plaça major de Nou Barris. Un al migdia, un a mitja tarda i un altre a la nit. Només així sortirà a compte aquest viatge de mil quilòmetres.