L'atracament dels vuitanta de Ferran Torrent

El 1992, dos delinqüents van atracar un banc al centre de València, a plena llum del dia per Falles i a l’hora de la mascletà, i es van emportar més de cent milions de les antigues pessetes. Mai els van detenir. D’aquest cas real sorgeix la idea de partida de la nova trama negra de Ferran Torrent (Sedaví, 1951), per a la qual l’escriptor valencià recorda, mentre se li escapa el somriure, com, calant-se una gorra i en una sucursal de la qual no revela el nom, tement que el creguessin sospitós, va intentar reconstruir els passos dels lladres. «Vaig entrar i vaig sortir i vaig recórrer diverses vegades el trajecte que havien de fer fins al cotxe que els esperava, comptant els minuts, per ser fidel a la realitat i veure si era factible. El meu repte era saber com podia jo organitzar un atracament, estudiar l’estratègia, la logística». No en va és un gran admirador d’un altre gran atracament històric, el ‘robatori del segle’ a Niça el 1972: va ser «literatura pura».

La novel·la, ‘Poder comptar-ho’ (Columna; traducció castellana a Destino), en què el botí és encara més suculent –1.500 milions de pessetes–, és la tercera entrega de la sèrie ‘El Segon Sistema’ després d’ ‘Un dinar un dia qualsevol’ i ‘Individus com nosaltres’, totes dues ambientades en els anys de la corrupció del PP a la Comunitat Valenciana. Torrent la converteix en una obra coral rescatant al seu repartiment habitual de personatges, ben coneguts pels seus lectors –el detectiu Toni Butxana, el periodista Marc Sendra, l’exboxejador Hèctor Barrera, el Messié i el Llargo (al capdavant de timbes de cartes i combats de boxa clandestins), el pare Rafel, Sara, el comissari Tordera...– però fa un salt al passat traient-los 35 anys i remuntant-se a finals del 1982 i el 1983. 

Del franquisme a la transició

«És el moment del canvi polític, quan el PSOE acaba d’arribar al poder. Ho vaig triar per la sociologia d’aquella època, amb la seva estètica, un moment de canvis en la societat –assenyala–. I el comissari Tordera ve del franquisme però segueix en la transició. Si el mires, algunes coses no van canviar tant, no hi va haver una ruptura com a Portugal i els socialistes anaven amb molt de compte de quedar bé amb tot el món, de no espantar ‘la gent d’ordre’, i es van treure de la màniga allò dels 800.000 llocs de treball. En aquella època els bancs es deixaven diners entre ells». 

Notícies relacionades

"És un país molt resignat"

Blur no té ningú que els canti

Torrent, que en aquells anys militava en el Partit del Treball d’Espanya –«un partit maoista... sort que no es van complir les utopies que esperàvem...», riu–, assumeix que, «com tots, era ingenu», perquè venint del franquisme, «qualsevol petit canvi era benvingut».          

És una novel·la coral, «amb molt ritme» a l’estil de la pel·lícula «’Un, dos, tres’ (1961), de Billy Wilder», molts diàlegs i humor marca de la casa –«és essencial, en la vida i la literatura»–, prescindint de descripcions físiques i, avisa, «sense enviar missatges moralistes»,amb l’objectiu «que la gent s’ho passi bé». Tornarà a aquests personatges en un quart llibre de la sèrie, avança, tot i que aquesta vegada, els portarà al present.