Camilo Sesto: «Te'n vas però et quedes»

«Te’n vas, amor, però et quedes perquè formes part de mi», cantava Camilo Sesto en la cançó que durant molt temps més l’identificaria: ‘Algo de mí’. No cal dir que aquest ‘te’n vas però et quedes’ avui es rememorarà com una oració entre molts dels moltíssims fans que mantenia; malgrat que la seva activitat musical en les tres o gairebé quatre últimes dècades ha sigut escassa.

No obstant, als anys 70 Camilo ho va ser tot. Des d’‘Algo de mí’ el 1971 fins a ‘Perdóname’ el 1980 va ser un sense parar de rutilants i inoblidables èxits. Durant tota aquella dècada cap altre artista espanyol era més que ell. A tot estirar, rival. Gran entre els grans. I alhora, encarnava una polièdrica figura sense parió llavors aquí: excels cantant, compositor tant de gairebé totes les seves cançons com de les d’altres artistes, productor, valedor de nous talents, animal escènic i rostre angelical.

Vocalista majúscul

I encara hi ha menys artistes en què és més difícil discernir si són superiors en la faceta d’intèrpret o en la de creador. Vocalista majúscul no només del seu propi repertori, com demostraria a ‘Jesucristo Superstar’. ¡Quina llàstima que els advocats de Lloyd Webber segrestessin en plena presentació la seva posterior gravació d’‘El fantasma de la ópera’!

Alcoià universal. Venerat a gairebé tots els països de parla hispana i, en infinitat d’ocasions, vergonyosament mal tractat pels mitjans de comunicació espanyols. Un sempre pensava que més tard o d’hora es faria justícia. I tal com li pot passar avui a un Raphael en altre temps discutit, disfrutaria del favor unànime en vida. Respectat com a colossal figura, per sobre del bé i del mal. La mort s’ha avançat i ara sí que, per fi, ningú li discutirà aquest estatus ni se’l prendrà a broma. Com també va passar amb Michael Jackson o Juan Gabriel.

«Alguna cosa de mi es va morint», resava l’encesa tornada de la cançó que el va catapultar. I al final ha sigut cert: únicament ha mort alguna cosa d’ell. Perquè el seu art és etern.