Anar al contingut

MORT D'UN MITE

Camilo Sesto: «Te'n vas però et quedes»

Camilo Sesto va ser un d'aquests artistes en què és difícil discernir si era superior en la faceta d'intèrpret o en la de creador

Luis Troquel

17/09/2016 Camilo Sesto ha vuelto y lo ha hecho por la puerta grande. El cantante ha lanzado el álbum recopilatorio ’Camilo 70’, que incluye 60 canciones que recorren su extensa carrera, por la que el autor se siente muy querido, aunque reconoce que ha tenido más éxito en América porque en España son menos fieles, según dijo en la rueda de prensa de presentación de este disco en el que María Teresa Campos actuó como madrina de ceremonias que alabó la amplia trayectoria de Camilo Sesto al que considera un grande entre los grandes y en el que también estuvo presente el presidente de la SGAE, José Miguel Fernández Sastrón

17/09/2016 Camilo Sesto ha vuelto y lo ha hecho por la puerta grande. El cantante ha lanzado el álbum recopilatorio ’Camilo 70’, que incluye 60 canciones que recorren su extensa carrera, por la que el autor se siente muy querido, aunque reconoce que ha tenido más éxito en América porque en España son menos fieles, según dijo en la rueda de prensa de presentación de este disco en el que María Teresa Campos actuó como madrina de ceremonias que alabó la amplia trayectoria de Camilo Sesto al que considera un grande entre los grandes y en el que también estuvo presente el presidente de la SGAE, José Miguel Fernández Sastrón / CAMILO SESTO POR JOSEFINA BLANCO (Europa Press)

«Te’n vas, amor, però et quedes perquè formes part de mi», cantava Camilo Sesto en la cançó que durant molt temps més l’identificaria: ‘Algo de mí’. No cal dir que aquest ‘te’n vas però et quedes’ avui es rememorarà com una oració entre molts dels moltíssims fans que mantenia; malgrat que la seva activitat musical en les tres o gairebé quatre últimes dècades ha sigut escassa.

No obstant, als anys 70 Camilo ho va ser tot. Des d’‘Algo de mí’ el 1971 fins a ‘Perdóname’ el 1980 va ser un sense parar de rutilants i inoblidables èxits. Durant tota aquella dècada cap altre artista espanyol era més que ell. A tot estirar, rival. Gran entre els grans. I alhora, encarnava una polièdrica figura sense parió llavors aquí: excels cantant, compositor tant de gairebé totes les seves cançons com de les d’altres artistes, productor, valedor de nous talents, animal escènic i rostre angelical.

Vocalista majúscul

I encara hi ha menys artistes en què és més difícil discernir si són superiors en la faceta d’intèrpret o en la de creador. Vocalista majúscul no només del seu propi repertori, com demostraria a ‘Jesucristo Superstar’. ¡Quina llàstima que els advocats de Lloyd Webber segrestessin en plena presentació la seva posterior gravació d’‘El fantasma de la ópera’!

Alcoià universal. Venerat a gairebé tots els països de parla hispana i, en infinitat d’ocasions, vergonyosament mal tractat pels mitjans de comunicació espanyols. Un sempre pensava que més tard o d’hora es faria justícia. I tal com li pot passar avui a un Raphael en altre temps discutit, disfrutaria del favor unànime en vida. Respectat com a colossal figura, per sobre del bé i del mal. La mort s’ha avançat i ara sí que, per fi, ningú li discutirà aquest estatus ni se’l prendrà a broma. Com també va passar amb Michael Jackson o Juan Gabriel.

«Alguna cosa de mi es va morint», resava l’encesa tornada de la cançó que el va catapultar. I al final ha sigut cert: únicament ha mort alguna cosa d’ell. Perquè el seu art és etern.