Lamine Yamal no tem la fama: «M’agrada ser una estrella, mai he sentit la pressió»

No va poder evitar somriure i mostrar els seus bràquets quan li van preguntar pel carnet de conduir tot just començar l’entrevista. Dos temes que més enllà de mostrar la seva insultant joventut, revelen la naturalitat amb què viu la vida sent una estrella que no pot anar enlloc sense que el reconeguin. «No tinc pressa, però sí que vull sentir aquesta llibertat de conduir jo sol».

En tan sols tres anys, la seva vida ha fet un gir radical, i ha passat de ser un més del planter de la Masia a ser una de les figures més populars a tot el planeta. Però és no sembla que li afecti, i de fet afirma que no li importa ser famós: «M’agrada ser una estrella, mai he sentit la pressió».

Malgrat portar la seva popularitat amb normalitat, Lamine és conscient que la seva vida no és ordinària: «Els nois surten de l’escola i van a casa. Jo vaig a l’entrenament i tinc quatre paparazzis a la meva porta preguntant-me coses sobre la meva vida. Encenc la televisió, i estic a la televisió, vaig pel carrer i veig un nen amb la meva samarreta».

La seva família l’ajuda a sentir-se com un adolescent, i la seva mare és la que més el manté disciplinat: «L’última vegada que vaig tenir por va ser quan vaig tornar de les vacances i havia d’anar a casa de la meva mare. Vaig estar molts dies fora de casa i això era suficient perquè em digués qualsevol cosa. A ella no li importen els gols, mana ella i hi estic encantat».

De Rocafonda al Camp Nou

L’habilidós extrem del Barça ja havia deixat clar en el passat que la por l’havia deixat «en algun parc de Mataró» i que ara es dedica a «fer que la gent es diverteixi i donar espectacle en el futbol», perquè més enllà dels rècords de precocitat que pugui trencar, el seu objectiu és continuar emocionant la gent que el veu jugar com ja ho feia a Rocafonda: «No hi havia sensació millor que fer que la gent que estigués asseguda s’aixequés», una cosa que continua fent en el dia d’avui quan trepitja la gespa de qualsevol camp i es disposa a fer màgia amb la pilota. Això és precisament el que ell mateix descriu com el seu superpoder: «Si algú està trist i va al partit, em veu jugar i se sent millor quan torna a casa».

Quan va debutar al Camp Nou tan sols tenia 15 anys, i malgrat no sentir pressió, sí que va sentir nervis abans de saltar al camp: «Aquesta sensació que ho crema tot a la panxa i el temps passa molt ràpid. És una barreja d’adrenalina, nervis i il·lusió». Per Lamine, era més difícil la seva vida a Rocafonda que jugar al Barça: «Era un barri on ningú sabia que seria de la seva vida. Jugàvem per diversió i tots volíem ser futbolistes. Veus els teus pares treballant, que no sempre poden estar amb tu, i sents nervis i incertesa sobre què passarà amb tu». Malgrat portar una vida de luxe, no s’oblida dels seus orígens, i fins i tot celebra els gols fent el gest del codi postal de Mataró: «Sabem d’on venim, d’on som i n’estem orgullosos».

Estrella televisiva

Malgrat la seva edat, Lamine ja ha aparegut en els escenaris més grans del futbol i ha sigut autor de diverses obres d’art en forma de gols: «Si m’he de quedar amb un, per importància i bonic, el gol que vaig marcar a França a l’Eurocopa». La seva carrera amb la selecció espanyola no ha fet més que començar, però ja és campió d’Europa, somia amb el Mundial de l’any que ve i no es penedeix d’haver escollit Espanya per davant del Marroc: «En el moment de la veritat, mai vaig dubtar. Sempre he volgut jugar una Eurocopa, que gràcies a Déu ja he aconseguit, i ara jugar un Mundial amb possibilitats de guanyar-lo».

«Mentre guanyi, no em poden dir res», és una de les frases que més ha alimentat els seus ‘haters’ en els últims mesos, però l’adolescent del conjunt blaugrana continua responent dins i fora del camp. Als que diuen que va molt ràpid cremant etapes els hi deixa clar: «Els diria que si tu tens una feina i et pregunten si vols ser el cap, ¿diries sí o no, que vaig molt ràpid? Aquesta és la meva resposta».

Lamine no només se sent prou madur per ser el «cap» allà on vagi, sinó que viu amb la tranquil·litat i la perspectiva d’un adult avesat a mil batalles: «Hi ha gent que té expectatives i jo no en tinc cap. Les expectatives són dolentes. Quan les compleixes et quedes sense objectius i quan no les compleixes et pots ensorrar».

Sinceritat i confiança

Notícies relacionades

El Reial Madrid de Xabi pateix la ‘síndrome de l’impostor’

Tres tristos empats

Si hi ha una cosa que caracteritza el jove futbolista és la seva sinceritat, un tret de la seva personalitat que ell mateix valora com a essencial a l’hora de ser un exemple a seguir per als nens que l’admiren: «Crec que en el futbol hi ha molt poca gent sincera. Vull que em vegin com algú sincer que diu el que pensa i no el que es vol sentir, que la gent em vegi de cara. No que parlant amb tu sigui una persona i després, parlant personalment t’adonis com soc».

Aquesta mentalitat l’ajuda a mantenir els peus a terra: «No penso en el que em diguin els altres. Jo tinc la confiança en mi mateix que puc aconseguir el que jo vulgui. Cap dia me n’he anat al llit enfonsat o trist. Sempre penso que demà ho faré millor i el cap de setmana jugaré bé. M’ha ajudat a sobreviure en aquest món tan difícil».