El desplegament militar de Trump davant Veneçuela obre totes les possibilitats

A les costes i l’espai aeri de Veneçuela s’està lliurant un joc de nervis militar i diplomàtic d’alt voltatge. El president dels Estats Units, Donald Trump, ha ordenat el desplegament militar més gran de la història recent del país al continent americà.

Ha cedit a les pressions del falcó Marco Rubio, que demana acció bèl·lica contra el règim veneçolà davant els èxits negociadors de l’enviat presidencial per a la zona, Richard Grenell. Nicolás Maduro, en el punt de mira de Washington, havia pràcticament capitulat. Va oferir a les empreses dels EUA accés preferencial a les reserves de petroli del país, les més grans del món; trencar els tractes miners amb la Xina, l’Iran i Rússia, i desviar el flux d’or líquid de la Xina cap als EUA. En l’últim minut, Trump va trencar les converses i va prémer el botó vermell.

El que va començar al setembre amb una sèrie de bombardejos il·legals contra llanxes de presumptes narcotraficants s’ha convertit durant els últims dos mesos en una mostra de múscul militar que inclou almenys 10.000 soldats en alerta, vuit vaixells de superfície de l’Armada, un submarí nuclear i el grup de combat del portaavions Gerald R. Ford, la plataforma de combat més letal del món. Bombarders B-52 i B-1 han sobrevolat prop de la costa veneçolana. Així mateix, el secretari de Guerra, Pete Hegseth, s’ha traslladat a la base de la República Dominicana per liderar uns plans d’intervenció que es van filtrant amb comptagotes.

"Actualment, els EUA disposen de prou forces al Carib per portar a terme atacs aeris i amb míssils, però no per a una invasió", opina Mark F. Cancian, coronel nord-americà retirat i conseller de seguretat en el Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals (CSIS). "Els atacs aeris no poden forçar una rendició. El règim podria resistir si està disposat a assumir el cost d’aquests atacs i si ni elements de les forces de seguretat ni de la població intervenen per enderrocar-lo". El mateix CSIS estima en almenys 50.000 els soldats necessaris per a una operació d’aquest tipus. És un país molt més gran i complex que els d’altres invasions exitoses, com les de Granada (1983) o Panamà (1989). Veneçuela és muntanyosa i selvàtica, té ciutats grans i fronteres poroses a grups militars.

Conjunts d’objectius

"Hi ha dos possibles conjunts d’objectius per a atacs aeris i amb míssils: els càrtels i el mateix règim de Maduro", explica Cancian. Els atacs contra els càrtels se centrarien a les instal·lacions de producció, el lideratge, les instal·lacions aèries i portuàries que faciliten el contraban i les drassanes on es construeixen embarcacions per al trànsit il·lícit. Els atacs contra el règim de Maduro se centrarien als quarters generals de les forces armades, de les forces de seguretat interior i del Partit Socialista, així com en els sistemes de defensa aèria. Els atacs també es podrien dirigir contra el mateix Maduro.

Notícies relacionades

Netanyahu demana al president d’Israel l’indult pels seus casos de corrupció

Més que droga

Maduro s’està preparant en qualsevol cas per a una possible invasió. Ha desplegat sistemes antiaeris a les seves costes i ha reclutat desenes de milers de voluntaris en una precària milícia popular. "L’experiència suggereix que no es pot aconseguir un canvi de règim sense botes sobre el terreny, que la intervenció pot derivar en compromisos a llarg termini i que hi ha una àmplia gamma de conseqüències no desitjades que, inevitablement, fan que aquest tipus d’operacions siguin molt més arriscades del que podria semblar en un primer moment", explica Phillip Gunson, investigador del centre de pensament International Crisis Group. L’autor també recalca que les forces nord-americanes actualment desplegades al Carib són molt superiors a les de Veneçuela, tot i que no són suficients per a una invasió i ocupació a gran escala.

En l’article La temptació del canvi de règim a Veneçuela, Alexander B. Downes i Lindsey A. O’Rourke dibuixen quatre possibles escenaris. El primer és el més extrem: que el desplegament sigui el preludi d’una invasió terrestre per imposar per la força un nou Govern a Caracas. Un segon escenari és que la pressió bèl·lica sigui el paraigua d’una estratègia encoberta per fer caure Maduro: finançament clandestí a grups armats opositors, intent de cop d’Estat o fins i tot operacions d’assassinat selectiu. En tercer lloc, el desplegament pot formar part d’un instrument de coerció. Finalment, es pot interpretar també com una jugada de pressió màxima per tornar a la negociació. Seria la sortida que més encaixaria amb l’esperit mostrat per Trump: que tot acabi en una negociació onerosa per al país agredit però lucrativa per als seus interessos. És a dir, petroli, un dels objectius primaris de Trump.