Jordi Vila-Puig, exjugador del Barça d’hoquei patins: "La meva vida és una aventura en el món de l’esport"

¿Com se li va acudir posar-se patins i jugar a hoquei?

A la meva escola, al passeig de Manuel Girona, hi havia un equip d’hoquei que participava en un torneig escolar. Havia fet 9 anys i com a entrenador teníem Jaume Riera, que era jugador del Barça.

¿Els anys 60 del segle passat l’hoquei sobre patins era un esport mediàtic?

Totes les escoles tenien equips i el 90% dels futurs jugadors sortien de les escoles. En aquells anys els dissabtes al matí anàvem a l’escola i, de vegades, hi havia temps també per entrenar amb almenys dues sessions a la setmana. Jo, a més, anava a l’antic pavelló que hi havia al carrer de Lleida. Em donaven invitacions i veia els meus ídols. Hi jugaven els partits tant el Barça com l’Espanyol d’hoquei. Poc després, a 18 anys, ja vaig poder jugar i enfrontar-me als qui van ser les meves estrelles. I sí, efectivament, en aquells temps l’hoquei era un esport mediàtic.

Va entrar molt jove al primer equip blaugrana.

Riera, el meu entrenador a l’escola, va ser qui em va portar al Barça a 14 anys i a 18 ja era al primer equip. Vaig estar 23 anys a la secció, 14 com a jugador del primer equip, després vaig continuar com a coordinador de l’hoquei base i vaig continuar tres temporades més com a entrenador. Pel mig, vaig disputar 154 partits internacionals amb la selecció espanyola durant una dècada. Jugant amb Espanya vaig viatjar per mig món, a països com l’Argentina, Xile, el Canadà, el Brasil i sovint també a Portugal.

Si explica els títols que té potser cal dedicar-hi totes les pàgines d’aquest diari.

Sí, sí, n’hi va haver bastants: nou Copes d’Europa, vuit Lligues, sis Supercopes d’Europa, set Copes del Rei i una Recopa, tot amb el Barça, i després dos campionats del Món, tres d’Europa i dues Copes de les Nacions amb la selecció espanyola. Quan vaig començar jugàvem moltes vegades en pistes que eren descobertes.

Expliqui, expliqui...

Amb el Barça en la meva època de juvenil entrenàvem en una zona esportiva, que era on després es va construir el Miniestadi, que tenia un camp de futbol, una pista de cendra per a l’atletisme i una altra de ciment per a nosaltres. Però, per fortuna, el 1971, es va inaugurar el Palau Blaugrana, temple de grans èxits. Molts partits de Lliga, però, es disputaven a l’aire lliure. En recordo un en especial, contra el Voltregà, on vam jugar mentre nevava. Teníem mecànic a l’equip. Ens canviava les rodes de fibra per les d’alumini i amb els frens dels patins feia igual. Si començava a ploure, era com entrar a boxes: et reemplaçaven frens i rodes per poder continuar jugant sense risc de patinar més del compte. Fins que es va morir Franco no va ser obligatori jugar en pavellons tancats. Va coincidir, ja al principi de la restitució de la Generalitat, amb una campanya per dotar de pavellons coberts la majoria de les localitats catalanes.

¿El seu equip omplia el Palau Blaugrana?

Recordo un partit molt especial. Va ser la tornada de la final de la Copa d’Europa contra el Reus, que servia per decidir el títol continental el 1979. Vam perdre en l’anada per 3-1. No cabia una agulla al Blaugrana. El públic va pagar mil pessetes de l’època per veure’ns i allò eren molts diners. Remuntem i ens emportem el títol al guanyar per 6-2. Va ser apoteòsic.

¿A què es devia aquesta passió per l’hoquei sobre patins?

Els anys 70 i 80 encara no hi havia la cultura del cap de setmana. La gent, en tot cas, sortia a passejar amb la família. Alguns anaven a missa i d’altres ho miraven tot: hoquei, handbol, bàsquet. Era un ambient més passiu que no ara. Ni per sorpresa s’omplia, per exemple, la carretera de les Aigües corrent a peu o en bicicleta.

¿Es va considerar un esportista professional?

Vaig tenir fins i tot un patrocinador que em pagava pel material que feia servir (patins, estics...). Sí, guanyàvem diners. Érem el que se’n deia amateurs marrons. Un jugador de futbol tenia una fitxa en aquell temps d’uns quatre milions de pessetes pels tres d’un de bàsquet, i això que encara no havien arribat estrelles com Epi o Solozábal. A 19 anys la meva fitxa ja era d’un milió de pessetes, amb què em vaig comprar un pis a Sarrià.

¿Va ser, llavors, una època gaire diferent?

Li explicaré, per exemple, que si volies tenir fotos teves d’un partit havies de demanar-les als fotògrafs que hi havia als partits i després anar amb ells als laboratoris a buscar els negatius per disposar d’un record de la teva actuació.

¿Tenia seguretat social?

I ara. Teníem un règim que es deia d’artistes i firaires. Ens practicaven la retenció en la nòmina; això sí, fins que vaig començar el que se’n podria dir la meva segona vida professional no vaig cotitzar a la seguretat social.

Aquesta secció es diu precisament segona vida per saber què van fer grans esportistes després de retirar-se.

Doncs jo vaig estudiar i vaig acabar Dret. La meva vida és una aventura en el món de l’esport. Així que aviat vaig entrar en la gestió esportiva. Vaig estar tres anys com a general manager dels Dragons, quan la NFL va desembarcar a Europa. ¿Sap que vaig ser jo qui va fitxar Jesús Angoy?

Aviam.

Angoy jugava de porter al Còrdova. Era la temporada següent a la destitució de Johan Cruyff, que era el seu sogre, com a tècnic del Barça. Buscàvem un xutador per als Dragons. El volien portar de l’Amèrica del Nord i jo vaig pensar que el podíem tenir a casa. Angoy ens va fer una gran publicitat. Va acceptar i se’n va anar dues setmanes a aprendre als Estats Units les posicions del xut. Ho va fer tan bé que fins i tot va tenir una oferta dels Denver Broncos.

Després va canviar la pilota ovalada per les bicicletes.

Vaig entrar a l’empresa RPM amb Juan Porcar. Volien responsabilitzar-se de la part publicitària de la Volta i necessitaven algú per coordinar-ho. La Volta s’encarregava de tota la temàtica esportiva: recorreguts, equips, corredors; nosaltres portàvem la gestió publicitària i televisiva. Van ser set anys de col·laboració, tots molt apassionants. També vaig treballar en l’organització de la Marató de Barcelona. Després, ja pel meu compte, he muntat una empresa en què organitzo marxes cicloturistes com l’Alpinium, que se celebrarà el juliol amb més de mil inscrits i que recorre alguns dels ports famosos dels Pirineus.

Això a banda, ¿el Barça va retirar la seva samarreta?

No, perquè en la meva època no es feia. Aquest costum va entrar més tard, quan ja estava retirat.

Notícies relacionades

Alcaraz fa caure a Austràlia el mur dels quarts de final

Mourinho rep el seu "nen" a Lisboa

Finalment, vostè, que ha sigut una estrella de l’hoquei, ¿ens pot explicar per què no es pinta la bola perquè es pugui veure una miqueta més?

Les boles de golf o d’esquaix tampoc és que es vegin gaire, però en l‘àmbit televisiu s’ha treballat enormement per poder solucionar aquest problema i poder vendre més bé el producte, i en això ha fallat l’hoquei sobre patins.