La festa pop de Fangoria arrasa en l'Acústica

El festival Acústica va aconseguir aquest any alguns dels noms que més públic arrosseguen en aquests moments, cosa que va subministrar aquest dissabte una altra escena d’entrega multitudinària al centre de Figueres. En total, parlem d’unes 100.000 persones que, segons l’organització, van prendre els escenaris urbans sumant les tres jornades; xifra en la línia de l’any passat i que es va nodrir de propostes tan distanciades com l’eterna festa pop de Fangoria i les cavil·lacions de Clara Peya entorn de l’amor romàntic.

En el quilòmetre zero de l’Acústica, la Rambla, anotant-se un hàbil relleu de públic des del més intergeneracional de Fangoria a les quadrilles juvenils que arrosseguen Búhos. Alaska i Nacho Canut viuen dies de celebració amb el 30è aniversari del seu tàndem i un repertori que obren a fites d’etapes anteriors. S’ha de fer notar aquesta opereta drama-pop que han construït acoblant l’èxit ‘Cómo pudiste hacerme esto a mí’ (1985), d’Alaska y Dinarama, i ‘¿Qué seria de mí sin ti?’, d’aquell gran àlbum del malaguanyat enemic íntim Carlos Berlanga anomenat ‘Indicios’ (1994). Episodi de gelosia fatal, assassinat, pena carcerària de “diez años, meses y hasta un día más”, i el buit que complica el posterior intent de reinserció social, tot això en cinc minuts devastadors que van sacsejar el primer tram del bolo.

Fagocitant OBK

Amb tot aquest repertori el sarau estava assegurat, tot i que potser hi va haver qui es va pensar que ‘Gritando amor’ (Fabio McNamara) o ‘Historias de amor’ (OBK) eren temes seus. El túrmix electroguitarrer de Fangoria va arrasar amb tot, des de les seves recents versions (d’‘Extrapolaciones y dos preguntas’) fins a un ‘A quién le importa’ que va rematar la nit en qualitat d’himne de tots els apoderaments.

Notícies relacionades

Un Sónar de descobriments i innovació

Marc Gascons i Fermí Puig, Premi Nacional de Gastronomia

Entrada ja la matinada, l’entusiasta rock de Búhos, amb empelts electrònics i mestissos, retenia els més animats, és a dir, gairebé tots, amb el conegut repertori de ‘La gran vida’ i un euforitzant tema nou, ‘Connectats’. I a la veïna plaça de Catalunya, una seductora proposta banyada en ritmes jamaicans, la del duo navarrès Iseo & Dodosound, maquinal i humana, amb textura electrònica dub i punts de fuga cap al trip-hop i un sensual r&b, falca sofisticada en la profunditat de la nit.

I com divendres amb El Petit de Cal Eril, la plaça de la Palmera va obrir una realitat paral·lela amb altres estètiques musicals, com el turbulent pop d’autor de Clara Peya entorn d’aquest ‘Estómac’ qüestionador de les regles ordinàries de l’amor. Cançons d’arquitectura original, amb ràfegues de rap a càrrec de la mateixa Peya i profundes dinàmiques dramàtiques dirigides des del piano. Van fondre sentiment i una ira molt profunda, jugant amb una estètica clínica en peces com ‘El teu refugi’, que va cantar Magalí Sare amb la veu processada. No hi van faltar els dards de caràcter sociopolític, com quan Peya va mirar el rètol comercial, ja apagat, d’una entitat bancària, molt a prop de l’escenari. “L’he vist abans i m’he ratllat un munt. Però ara està fosc”, va dir alleujada Clara Peya, sortint per un moment del seu oceà de músiques en la nit de clímax d’aquest 18è Acústica.