Anar al contingut

ESTRENES DE CINE DE LA SETMANA

'Rojo': cine negre i crònica social a l'Argentina dels 70

El director Benjamín Naishtat viatja a l'Argentina prèvia al cop d'Estat de 1976 en el premiat i estilitzat 'thriller' 'Rojo', que arriba aquest divendres als nostres cines

Beatriz Martínez

'Rojo': cine negre i crònica social a l'Argentina dels 70

null

Cases que d’un dia per l’altre queden deshabitades, gent que comença a desaparèixer, irascibilitat en l’ambient, tensió, por. El director Benjamín Naishtat volia aproximar-se a aquell moment en què tot estava a punt de saltar pels aires, just abans del cop d’Estat a l’Argentina del 1976 per parlar de la violència soterrada, del silenci i el germen de l’horror. Però no pretenia fer una pel·lícula exclusivament política, sinó que tot aquest context es colés de forma imperceptible per les escletxes d’un relat orquestrat en clau de ‘thriller’.

El resultat és ‘Rojo’, un ‘noir’ inclassificable, estilitzat i ple d’ambigüitat que es va convertir en la gran sorpresa del passat Festival de Sant Sebastià, on va aconseguir tres premis: millor director, millor actor (Darío Grandinetti) i millor fotografia.

“M’interessava endinsar-me en aquella etapa del Tercer Peronisme, quan Isabel Perón pren el poder i ja comença a gestar-se l’aparell opressiu. Un moment històric en què germinava el mal i la gent reaccionava sense saber gaire bé què està passant al seu voltant”, explica el director Benjamín Naishtat des de Buenos Aires. Com si un monstre pul·lulés per l’ambient, s’amagués i no aconseguissis posar-li rostre, però saps que és allà, sotjant. Així és ‘Rojo’.

El director va voler ambientar la història en una petita comunitat que li servís com a microcosmos per analitzar les relacions de poder que s’estableixen entre els personatges en una època en què no paraven de succeir-se les sospites i guardar-se els secrets. Allà hi viu Claudio (Grandinetti), un respectat advocat acostumat a mirar la gent per sobre de l’espatlla. Un dia està esperant en un restaurant la seva dona quan un home l’increpa i ell s’encarrega de deixar-lo en ridícul davant de tot el món. Mesos més tard, un detectiu privat, Sinclair (Alfredo Castro), apareixerà per allà per resoldre un cas de desaparició.

Diferents formes d’expressió

“El meu cine ha anat canviant, i jo mateix he buscat altres formes d’expressió. Volia utilitzar el ‘noir’, els codis del film d’investigació per poder així dialogar millor amb l’espectador. Els gèneres són un vehicle fantàstic per explicar històries”. Però ‘Rojo’ no és un ‘thriller’ a l’ús. A més del subtext històric hi trobem tocs de comèdia negra i de ‘western’. Els dos contrincants resulten tan diferents com la tècnica que utilitza cada intèrpret per encarnar-los. “Grandinetti és més cerebral; Castro, més físic. L’un és més contingut i l’altre, més expansiu. I el xoc és una bomba”.

El director estava escrivint el guió quan es va produir un eclipsi i tot es va tenyir de vermell. Li va semblar una sensació tan estranya que va decidir integrar aquesta experiència a la pel·lícula i posar-li el nom d’un color que, d’una manera o una altra, ho impregna tot.