Un 'Dogville' de perfil baix al Lliure

De l’aclamada ‘Dogville’ (2003), de Lars Von Trier, sempre se n’ha ressaltat una teatralitat ‘brechtiana’ per una nuesa que ho posava tot en mans dels actors. Allà brotava el pes d’una pel·lícula de severa càrrega moral, de vegades insuportable, i que transmetia tot d’un plegat una crítica acerada a l’univers moral dels Estats Units. Un país nascut, no ho oblidem, de l’impuls de colons a la conquesta del Far West.

Sílvia Munt, amb el recolzament d’un soci tan solvent com Pau Miró, ha presentat al Lliure de Montjuïc la seva versió del film del genial director danès. Ho fa sota el mateix títol, però fugint d’aquest entorn concret amb l’afegit d’‘Un poble qualsevol’, o sigui d’aquí al costat. L’aposta de Munt i Miró, comprensible i lògica, a priori, no acaba de funcionar, no obstant, per un esquematisme i un conflicte que si al film de Von Trier quedava ben exposat, aquí, no.

L’austeritat escènica de Von Trier contrasta també amb la escenografia panoràmica de Max Glaenzel, coronada amb un fons de projeccions sobre el món exterior. L’interior és el punt de trobada dels veïns d’aquest poble qualsevol. És el bar o casal, també centre cívic. L’espai comunitari, en definitiva. Allà arriba una jove desesperada, espantada –la Grace (Nicole Kidman) a la pel·lícula i la Virgínia (Bruna Cusí) a l’obra– que fuig de no sabem ben bé què o de qui. Troba refugi al magatzem del local i en el suport del Max (David Verdaguer), un jove aspirant a escriptor d’aire somiador.

La Virgínia coneix, a poc a poc, els seus nous veïns en aquest casal per on entren i surten tots els personatges. De l’aprovació i l’acollida inicials, d’una bondat elogiosa, es passa de forma gairebé fulminant al rebuig ferotge, imatge nítida de la maldat, dels qui abans eren tan acollidors. La línia que separa les dues qualitats pot arribar a ser molt fina en l’ésser humà. ¿Per què repudien la Virgínia de mala manera? Ho desperta la notícia, una ‘fake news’ d’aquests temps, que li havia robat una gran quantitat de diners a l’individu de qui fuig. Sembla poca cosa per a un canvi tan brusc per molt fina que sigui aquesta línia ètica. A la posada en escena de Munt, a més, li falta continuïtat i més energia.

Tampoc hi afegeix profunditat que els personatges siguin massa esquemàtics. La retallada temporal, hora i mitja de durada (la meitat del film), juga en contra del necessari pòsit per conèixer més aquesta gent del poble qualsevol. Ni un potent repartiment aconsegueix variar la inèrcia amb noms com els d’Anna Güell, Lluís Marco, Andreu Benito o Albert Pérez. Cusí mostra nervi, tot i que la desesperació de la Virgínia la porta a un to cridaner i accelerat. Tampoc Verdaguer, actor de moda com no n’hi ha d’altre, impulsa el pusil·lànime Tom. El resultat és que aquest ‘Dogville, un poble qualsevol’, no assoleix el vol que es podia esperar d’un dels muntatges més vistosos del curs.