Terrence Malick continua perdut

Un dels valors més apreciats del món de l’art és l’experimentació, la voluntat d’apartar-se dels camins trillats per obrir-ne d’altres de nous. D’altra banda, quan un pren una direcció desconeguda sense seguir les instruccions d’una brúixola corre el risc de perdre’s. Possiblement una cosa així li va passar al director Terrence Malick després de guanyar la Palma d’Or d’aquest mateix festival el 2011 gràcies aL’arbre de la vidai llançar-se al que per als seus estàndards és una etapa de frenesí creatiu; des d’aleshores ha dirigit més de la meitat de les pel·lícules que suma després de cinc dècades de carrera.

En el procés, a mesura que el seu menyspreu per la lògica narrativa convertia el seu cine en meres col·leccions de mirades solemnes, monòlegs new age i plans de mans acariciant els camps de blat, el d’Austin (Texas) va passar a tota velocitatde ser lloat com un semideu a convertir-se en assumpte d’acudit.D’aquí les expectatives que implicava la pel·lícula que aquest diumenge ha presentat a concurs aquí. Sobre‘A hidden life’,en efecte, fa mesos que es diu que suposa la seva tornada a un tipus de narrativa més estructurada i menys pretenciosa, i que representa per a ell un ressorgir creatiu. Vist això, cap de les dues afirmacions és del tot certa.

La pel·lícula –de la presentació de la qual a Cannes Malick se’n va absentar, com sol ser habitual– s’obre amb un grapat d’imatges d’arxiu d’Adolf Hitler  seguides d’una llegenda impresa sobre negre amb què se’ns informa que està basada en fets reals –i, ¿hi ha res més clàssic que el cine de nazis?–. En concret, s’hi explica la història deFranz Jägerstätter, un austríac que va ser guillotinat pel Tercer Reich el 1943 després de negar-se a jurar lleialtat al Führer. Potser no faria falta aclarir que, malgrat aquesta premissa, és lluny de ser un ‘biopic’ a l’ús. Durant bona part del seu metratge, funciona menys com una successió d’escenes que com un fluir d’imatges que capturen petits fragments de moments acompanyat d’una música clàssica pomposai veus murmuradores en ‘off’ que llegeixen cartes o parlen directament amb una presència divina. I no sembla haver sigut rodada seguint cap més guió ni estructura dramàtica preconcebuts que una idea vaga d’allò que Jägerstätter –encarnat per l’alemanyAugust Diehl– va fer durant els últims anys de la seva vida.

En concret el relat arrenca a finals dels anys 30 a Sankt Radegund, una bellíssima localitat envoltada de muntanyes i cascades en què el protagonista treballa la terra i disfruta amb la seva dona (Valerie Pachery) les seves tres nenes angelicals. Quan comença la guerra, el jove sent un rebuig profund pel nazisme, que s’estén com un virus per Àustria, i ràpidament és estigmatitzat pels veïns. Quan els nazis el criden a files, es declara objector de consciència i és empresonat; i mentre es podreix a la presó, la seva dona continua sent violentament rebutjada per la resta d’habitants de Radegund. I finalment,l’executen.

Tot i que la descripció soni esquemàtica, és ni més ni menys el que passa a‘A hidden life’.Que malgrat això la pel·lícula duri gairebé tres hores només s’entén si aclarim que Malick es passa bona part d’aquesta estona oferint-nos variacions successives de situacions, i que mentrestant es recrea una vegada i una altra a remarcar la metàfora religiosaque vehicula la pel·lícula.

Notícies relacionades

Amb el peu esquerre

"Aquesta és la millor finestra per a la moda nupcial"

Al cap i a la fi, tal com és retratat aquí, Jägerstätter no és un mer objector de consciència durant la segona guerra mundial; és un màrtir o, ja posats, un transsumpte de Jesucrist. El calvari que pateix és la seva manera d’arribar a Déu –“guia’ns cap a la llum eterna, guia’ns cap a tu”, se’l sent dir en una escena– i se suposa que, mentre el contemplem –i patim el nostre propi calvari al fer-ho– també nosaltres tindrem aquesta recompensa. ¿Qui va dir que Malick havia deixat de ser pretenciós?

Sensualitat visual amb Céline Sciamma

Molt més satisfactòria ha resultat ser la segona aspirant a la Palma d’Or presentada aquest diumenge.Quarta pel·lícula de Céline Sciamma, ‘Portrait de la jeune fille en feu’ continua l’exploració de la sexualitat femenina que la directora francesa va iniciar amb la seva ‘opera prima’, ‘Water lillies’ (2007), però si les seves tres obres prèvies estaven ambientades en l’adolescència i el món actual, aquesta viatja diversos anys enrere en el temps i diversos anys endavant en l’edat de les protagonistes. Comparable a una hipotètica versió de ‘Call me by your name’ ambientada al segle XVIII, la pel·lícula relata l’aparició de l’amor entre una jove aristòcrata deprimida i la pintora que s’instal·la a casa seva per retratar-la. Mentre contempla el procés, Sciamma fa gala d’una delicadesa sorprenent avivant sentiments només amb mirades i silencis, i reitera la seva habilitat per comunicar sensualitat a través de les imatges.