Anar al contingut

CRÒNICA

Experiència Oriol Tramvia a Badalona

El cantautor va estrenar el seu nou disc, 'Lainòpia', en un format de sobretaula amb brisa marinera al festival Telefèric

Jordi Bianciotto

Experiència Oriol Tramvia a Badalona

El país de la innocència evocat per Oriol Tramvia al seu nou disc, ‘Lainòpia’, no es podia donar a conèixer en un escenari qualsevol, i aquí el vam tenir, aquest dimecres, estrenant aquest repertori mirant al mar, encarat a l’horitzó, per si de sobte a la llunyania treia la silueta una terra ignota. Una sessió de tarda dolça al festival Telefèric, amb el trobador i els seus quatre còmplices desplegant les seves cançons amb ànim d’entretenir (o aquesta és la seva intenció declarada) al restaurant i xiringuito La Donzella de la Costa, de Badalona.

Tramvia no és un artista que es doni gaire importància i, tot i que les seves cançons ben bé es poden servir amb tota la solemnitat escènica que sigui necessària, encaixen igualment en una sobretaula mandrosa davant les ones, amb format de cafè, copa, puro i ben asseguts a les cadires de fusta sobre la sorra. Amb els seus aires de presentador d’abans de la guerra, amb barret, armilla i corbata, va començar sacsejant-nos una mica amb una de les seves cançons més trepidants, ‘Aquelarre a les cinc’, que reserva una desfilada de penyes de petanca, grups punkie ie-ie i xavals de barriada, abans de retre honors a Badalona amb un dels seus poetes insignes, Joan Argenté (1931-2015), a qui va dedicar un disc sencer fa cinc anys.

Poemes del cor

La seva adaptació de ‘Le plat pays’, de Jacques Brel (‘El clar país’), va posar una mica de paisatgisme realista abans d’entrar de ple en el material de ‘Lainòpia’, encapçalat per ‘Encara’. Oriol Tramvia, pujat graciosament a la tribuna informal de La Donzella, predicant el relativisme de les seves arts (“des del meu balcó, faig una cançó / que no és massa nova, que no és massa vella”) i endinsant-se en el món dels poetes que li van conquistar el cor amb el teló de fons, una mica oníric, de les casetes de platja amb les seves façanes blanques i blaves.

El viatge poètic va recalar en el savi mallorquí Miquel Bauçà, en un Espriu amb ressonàncies bíbliques i en un eròtic Agustí Pons (el seu germà). I en Salvat-Papasseit en ‘aquell Venedor d’amor ’, cançó original del clàssic ‘Bèstia!’ (1976) que a Inòpia ha reaparegut amb formes més delicades. S’ha de parlar del refinament instrumental del nou cançoner, que va recórrer amb la pulcra companyia del violoncel de Rosa Serra, la guitarra de Lluís Xandri i el baix d’Albert Guitart, als quals va sumar-s’hi el cant intens i molt dosificat de la gaditana Izä.

Tramvia ja no és el rocker llenguallarg de fa 40 anys, però en la seva presència hi continua havent l’essència d’un esperit lliure, a més d’un cantant que transmet amb bona cal·ligrafia, sobrevolant els estils i els temps: ‘folkie’, punk de primera hora, cantautor de cambra... Són els avantatges de viure en aquesta inòpia, allà on les categories, els prejudicis i el cinisme no tenen lloc.