Anar al contingut

ANÀLISI

'Bacalao' del bo

Com a 'bacalao', que no 'bakalao', es coneixia a la botiga de discos valenciana Zic-Zac el millor material d'importació: va ser el preàmbul de la famosa ruta

Juan Manuel Freire

'Bacalao' del bo

ALVARO MONGE

El passat dia 11 va morir, als 71 anys, Juan Santamaría, un home determinant per a la cultura de clubs valenciana i espanyola, algú que va crear això, cultura, en allò que abans anomenàvem més discoteques que clubs. Primer des de les cabines d’Oggi, Chocolate, Distrito 10 o Barraca, i després també des de la botiga pionera d’importació Zic-Zac, Santamaría va ajudar a introduir a la península un grapat d’agosarats sons ballables, a convertir la pista de ball en un lloc no només d’esbarjo, sinó de descobriment.

Una pèrdua així, en altres països, hauria tingut un eco mediàtic més gran. Però a Espanya, on encara impera la cultura rock, això del ‘dj’ s’observa amb escepticisme. Es pensa en ell com a animador de festes, un simple enganxacançons, o, si punxa en un festival gran, algú que es fa d’or només prement diversos botons durant una estona. Aquestes encarnacions existeixen, però un ‘dj’ també pot des de crear música nova a partir de vinils d’altres (l’anomenat ‘turntablism’, amb arrels en el hip-hop) fins a forjar una visió pròpia que resulti inspiradora tant per a simples oients com per a artistes potencials.

Això últim va ser el que va aconseguir Santamaría, defensant el ‘bacalao’, el bon ‘bacalao’, una barreja de sons punks, new wave, tecnopop, rock gòtic i EBM (Electronic Body Music) que venia a refrescar amb una força avantguardista una selecció nocturna estancada en la música disco. Com a ‘bacalao’ es coneixia a Zic-Zac el millor material d’importació, arribat sobretot del Regne Unit, però també d’Alemanya. Les referències cobejades de Joy DivisionBauhausEcho & The BunnymenThe ChameleonsTalk TalkKilling JokeNew Model ArmyThe CureCabaret VoltaireLiaisons DangereusesThe SoundNitzer EbbFront 242 o, recordem, Radio Futura a la remescla del mateix Santamaría (‘Semilla negra’, al maxi de 1984). ‘Bacalao’ del bo.

Noti’s que parlem de ‘bacalo’ i no de ‘bakalao’. L’auge del bakalao va venir després, quan es va produir l’expansió popular definitiva i l’escena va començar a degenerar en tots els sentits. Com explicava en aquestes pàgines Luis Costa, autor del recomanable ‘¡Bacalao! Historia oral de la musica de baile en Valencia’: “Els mitjans van relacionar el ‘bacalao’ amb el consum de drogues i van introduir la perversió gràfica de la ka per la ce, per radicalitzar l’assumpte”.

Per a molts, sentir el terme ‘bacalao’ equival a rebobinar al cap les imatges del reportatge de Canal+ ‘Hasta que el cuerpo aguante’, emès el 1993, en què se seguia un grup de gent anant de festa baixant des de Barcelona amb autocar per acudir a la festa del quart aniversari del NOD de Ribarroja.

Per als qui van conèixer o van admirar Santamaría, en canvi, ha de portar altres records: haver fugit de la carrincloneria cultural i accedit a altres dimensions sonores, cada sessió un periple; un munt de maxis que caldria tornar a treure de les caixes; la  idea utòpica d’una Espanya oberta al futur, al progrés i a diferents realitats.

Temes: Música