Anar al contingut

ENTREVISTA

Kiko Veneno «La por és la propaganda per excel·lència»

El músic sorprèn amb l'influx electrònic del seu nou treball, el disc-llibre, 'Sombrero roto'

Jordi Bianciotto

Kiko Veneno «La por és la propaganda per excel·lència»

JORDI COTRINA

L’autor d’obres magnes com ara ‘Veneno’ (1977) i ‘Échate un cantecito’ (1992) se les ha apanyat per tornar a meravellar amb ‘Sombrero roto’, treball en format de disc-llibre en el qual refresca i expandeix la seva idea de la cançó popular sota l’influx de l’electrònica i el hip-hop.

Ha estat tres anys treballant en aquest disc. ¿Tenia una ambició diferent a altres vegades?
Volia aconseguir dues coses: que fos un disc amb brillantor i amb alegria, que transmetés ganes, entusiasme, i després que tingués sons contemporanis. Volia fer un treball amb què renovar el meu cançoner. Amb Martín Buscaglia, que va venir de l’Uruguai, vam triar el repertori, i després Santi Bronquio va substituir els meus sons d’ordinador per altres de qualitat. Ha sigut un procés lent perquè ho volíem fer bé, a poc a poc.

¿Perquè sonés contemporani era imprescindible que tingués més electrònica?
Sí, és el so d’ara.

¿Li interessen creadors del hip-hop com un Kendrick Lamar?
Lamar em fascina. El hip-hop se’m fa pesat per la tirallonga de tantes paraules, però m’agrada Lamar per com converteix les paraules en música. Té un swing, i molta varietat amb la veu, que utilitza com un instrument més i no com un megàfon de predicador. Amb paraules mai guanyarem davant d’un contrincant, ni davant del sistema.

“Les paraules són el patrimoni del sistema: la mentida institucionalitzada, els titulars que ho dominen tot. Però ells no saben fer cançons, música”.

¿La música té més poder que les paraules?
Home, és clar. Les paraules són el patrimoni del sistema: la mentida institucionalitzada, els titulars que ho dominen tot. Però ells no saben fer cançons, música. Nosaltres sí sabem imitar-los a ells i parlotejar, però això no val per a res, només per desfogar-se. El valor musical és més interessant. És més interessant quan Lluís Llach canta “La gallineta” que la lletra per si mateix. El que la fa important és la música, ¿no? ¿Coneix un grup que es diu Gus Gus?

Sí, islandès, de música electrònica.
Doncs he flipat amb aquesta gent. No és un grup de rock però interactua amb la mateixa dinàmica que un grup de rock, amb més finor, més semblant a un grup de jazz. Em sembla extraordinari. No sabia que hi havia grups així.

L’ordinador és ara tan accessible com abans una guitarra.
Totalment, i en aquest disc l’hem unit: l’ordinador, amb el swing i els instruments a mà. De guitarra n’hi ha menys, però no em preocupa. Em preocupa la vibració musical.

¿No li ha fet por perdre la seva empremta, les seves dades d’identitat?
Em feia molta més por intentar agafar-me a fórmules ja fetes, intentar fer un nou ‘Te echo de menos’. Cal buscar-se la vida. El món avança. No dic que vagi a millor, només que avança.

El més arriscat pot ser quedar-se clavat al mateix lloc.
Exactament, és el que dic jo. La situació ja et dirà si la teva creativitat és activa i si arribes a la gent o no, però almenys ho intentes. Si jo vull col·locar una cançó a la ràdio i comunicar amb la gent jove, ho he de fer amb un llenguatge que entenguin.

Allò de ‘Sombrero roto’ ve d’una cançó de l’àlbum ‘Veneno’, ‘Los delincuentes’.
Exactament: “Me quiero asegurar / que mi sombrero está bien roto y así los rayos / pueden entrar en mi cabeza”.

¿Havia deixat de portar aquest barret?
No, no, com a intenció almenys. Aquesta vegada m’he vist una mica en la mateixa situació de quan anava a fer ‘Échate un cantecito’ (1992), quan em vaig dir: “‘Quillo’, compliràs 40 anys, o fas un disc seriós o deixes la música”. Ara m’he dit que abans de jubilar-me vull fer un disc de música que sigui popular. Jubilar-me amb cançons noves, no vivint d’‘Echo de menos’ i altres. Em fa l’efecte que en aquests últims 20 anys no he estat tot l’actiu i flexible que hauria d’haver estat per connectar millor amb el públic. Potser havia baixat una miqueta la guàrdia.

A ‘Autorretrato’ es presenta i diu “soc lleig i sense gràcia, tot em fa por”. La por surt diverses vegades al disc.
Perquè és una cosa que ens paralitza, ens impedeix avançar i millorar.

Reapareix a ‘Yo quería ser español’: “La por és el que fa més”.
La por és la propaganda política per excel·lència, per tenir la gent acollonida. Aquesta cançó ve d’una frase del meu fill Adán, i l’adjectiu espanyol, en aquest context de disrupció política a Espanya, és per dir que aquesta és la meva opinió, que la política m’importa un rave, i Espanya, i Catalunya... No vull desdramatitzar, però sí veure-ho des d’un punt de vista que no sigui sufocant.

¿“Context de disrupció política”, dice?
Per la fragmentació que hi ha a Espanya, pel tema català. En aquesta cançó hi ha la meva antiopinió. No val la pena contemplar aquest tema com es fa. No m’interessa gens. Però ‘Yo quería ser espanyol’ és també una poesia que si pot fer pensar, benvinguda sigui. Parla de Movistar, de Securitas Direct... Parla, sobretot, de la por.

“Ara m’he dit que abans de jubilar-me vull fer un disc de música que sigui popular. Amb cançons noves, no tirant d’‘Echo de menos’ i altres”

¿Que ens empeny a ser conservadores?
Que mou els negocis, i la guerra, i les farmacèutiques, i les nuclears, i les noves tecnologies... L’argument favorit de les corporacions és la guerra, la inestabilitat, la por. I la por no fa la gent més conservadora: la fa poruga. La gent pot votar la dreta, que li està fent retallades, però no per una idea política sinó per por. Per això és més rellevant descriure-les com persones porugues, no com conservadores.

¿La cançó ajuda a deixar de ser-ho?
No, però a ‘Yo quería ser español’ almenys tens uns minuts de llibertat rítmica, participativa, amb aquest rap...

Al llibre esmenta Peret.
Va ser un dels meus grans ídols. Sent català i gitano, però no per això. Tenia una frescor, una gràcia. Quan el veia de jove a la tele, amb els dos palmers i les ulleres de sol, em semblava un conjunt més, amb els elements rítmics, la poesia i tot el que havia de tenir la música.

Tanca el disc una simpàtica rumba en anglès, ‘Miss you’. ¿Una paròdia de cançó per als guiris?
No, no, està feta amb tot l’afecte. Les primeres cançons que vaig compondre les vaig fer en anglès, quan vaig estar als Estats Units, amb 22 anys. Les vaig gravar a Nova Orleans, en època de carnaval. I ara se’m va ocórrer tornar a aquesta llengua. M’agrada la sonoritat, el vandalisme i la conya que té Miss you.

¿Li molesta que es pugui interpretar la seva obra a través d’un vidre humorístic?
No, si la gent ho veu així, no seré jo qui els digui que no. Em sembla positiu que la gent hi vegi humor, tot i que no n’hi hagi. És una actitud molt sana. Jo tinc humor, i en alguna d’aquestes cançons n’hi ha.

Aquest disc és autoproduït i el distribueix una petita companyia. ¿Se sent en una situació estable en el pla industrial?
Para res: a Espanya, la cultura és una aventura. Cada vegada que fas un disc. Ens hem de llançar sense xarxa, no n’hi ha cap altra. Si vols seguir creant, i amb fe en tu mateix, has de tenir aquest esperit aventurer i arriscar-te.

Abans parlava de jubilar-se. ¿Ho deia de debò?
Bé, és una manera de parlar, deia que no m’agradaria jubilar-me lligat a ‘Echo de menos’ i altres, cançons contra les quals no tinc res, són meravelloses i m’han donat la vida. Però m’agradaria augmentar el meu cabal d’aportacions a la música popular. Em veig fent més discos, sí, sí.