Donald Fagen, l'aura de la bèstia rara

Un llibre de Donald Fagen no podia ser una autobiografia ordinària, ni una mandrosa antologia de xafarderies, sinó una cosa més intricada. Per exemple, un assaig entorn de les figures excèntriques que van marcar la seva infantesa barrejat amb la contracrònica de l’Amèrica del ‘baby boom’ des d’un angle d’adolescent raret i el diari de ruta d’una estrella del rock de tornada de tot. Una cosa així és ‘Hipsters eminentes’, el llibre de selectives memòries del cofundador d’Steely Dan, publicat en anglès el 2013 i que ara veu la llum en castellà (traducció d’Antonio Padilla) de la mà de Libros del Kultrum.

Una lectura vibrant, amb moments de rialla, que acosta una mica més a aquest músic esquiu, en les cançons del qual la processó va per dins. Com passa amb Steely Dan, a l’Amèrica dels 50 també semblava que no passava res, però allà hi havia el noi Donald horroritzant-se davant el televisor al veure els efectes de la bomba d’hidrogen (rostres fonent-se davant la radiació mostrats en un magazín, entre acròbates i humoristes) o imaginant que la seva família podria haver sigut abduïda per extraterrestres com en el relat ‘El padre-cosa’, de Philip K. Dick.

L’heroïna minusvàlida

La primera part del llibre s’acull al subtítol d’Autobiografia del gust i per les seves pàgines desfilen figures que ell acostuma a veure com apartades d’allò que és "predominant i convencional". Presències com Connie Boswell, del grup vocal dels anys 30 The Boswell Sisters. Segons la seva mare era "la millor", i li va commoure que una desgràcia, potser la pòlio o un accident infantil, li trunqués la carrera i que, limitada de moviment, "no podria competir" amb una Judy Garland.

No sempre és Fagen tan cínic com vol fer-se veure: hi ha una admiració commovedora cap a la "inigualable dinàmica" de les Boswell i la qualitat "introspectiva i irònica" de Connie. I el benefici del dubte davant la teoria de l’escriptor i crític Edmund Wilson segons el qual l’obra artística és el reflex d’una "ferida primigènia". Ens arriben les seves fogonades de perspicaç anàlisi musical entorn d’Henry Mancini, Ray Charles o el desnonat Ike Turner, a qui reivindica davant el seu estigma de "símbol vivent de mascle maltractador".

La influència de la ràdio

Notícies relacionades

Consum investiga possibles irregularitats en la venda d’entrades per als concerts de Bad Bunny a Espanya

Eduardo Mendoza, pícar de novel·la i «proveïdor de felicitat», premi Princesa d’Astúries de les lletres 2025

Confirmem el Fagen encantat de portar la contrària, el noi de l’edat del benestar insensible als esforços dels seus pares i que busca als marges. Un noi amb dotze anys connectat cada nit amb el programa del mundà Jean Shepherd, una de les figures a les quals podríem associar la portada del seu àlbum 'The nightfly' (1982); l’assistent més jove dels concerts de jazz al Village Vanguard novaiorquès. I fent un salt en el temps, l’encarregat d’entrevistar Ennio Morricone per a la revista 'Premiere', un diàleg de sords.

En la segona part L’ocàs dels déus, Fagen aireja el diari de la seva gira del 2012 amb The Dukes of September, el seu supergrup amb Michael McDonald i Boz Scaggs. L’apoteosi del Fagen rondinaire: el seu públic "sembla sortit d’un geriàtric", la piscina de l’hotel és petita i ridícula, i l’exquisit teatre art déco "sona com una merda". Encantador Donald Fagen, que a les últimes pàgines procedeix a informar del ‘Trastorn per Gira Traumàtica’ (TGT), pertorbació pròpia de les velles estrelles del rock de difícil tractament: Fagen alerta en les últimes línies que la "reducció brusca" de l’"aliment per al seu narcisisme" pot ser el més gran dels perills.