Xarim Aresté: «El meu públic m'anima a matar-me i a renéixer amb cada disc»

En la recerca d’un so i unes cançons que estiguin a l’altura de les seves exigents inquietuds, Xarim Aresté arriba a ‘El nus i altres mons’, el seu quart disc (llarg) en solitari, que estrena aquest dijous a La 2 de Apolo (21.00 hores) i surt a la venda aquest divendres. Un pas endavant per al que fos membre de Very Pomelo i guitarrista requerit per artistes com Maika Makovski, Pantanito, Sanjosex, Sopa de Cabra o Paul Fuster. Actuarà al capdavant del seu quartet, amb Ricard Sohn, Miquel Sospedra i Ermengol Mayol.

Tot apunta que el ‘nus’ a què al·ludeixen aquestes cançons és l’amor. ¿El tema per excel·lència?

El tema, sempre. L’amor a un mateix per començar, perquè no ens ensenyen a estimar-nos, sinó que creixem sense saber el que sentim i fins i tot tenint-hi por. El nus és la trama personal de cadascú, la relació amb un mateix.

¿I l’amor a l’altre?

És la mateixa cosa. A mesura que t’estimes a tu mateix pots expandir la manera com estimes els altres.

L’amor ha inspirat clixés clamorosos.

Sens dubte, però l’existència en si mateixa és un clixé, un estàndard, i els clixés sempre amaguen una veritat. Aquí el que sí que he tingut en compte és el clixé del rock’n’roll, que sempre tracto de treure’m de sobre. Costa superar el teu ADN, i al final resulta que aquest és el disc més rock que he fet; el primer vehiculat per la guitarra elèctrica, tot i que alhora és potser el menys ‘retro’.

Hi ha cordes i ecos de jazz.

I sintetitzadors. La idea era divertir-me fent una cosa que no havia fet abans, com sempre. Porto molt temps donant-hi voltes i aquest és el primer disc que sento que és contemporani. El més musical que he fet, en el sentit d’anar més enllà d’un gènere. Està ple de contradiccions: és el disc més produït, però gravat en bona mesura en directe.

¿A què es refereix amb ‘contemporani’?

Em vaig adonar que als meus discos els instruments no reflectien la tecnologia del moment. La meva evolució ha sigut integrar el ‘pocket operator’, una caixa de ritmes que és una filigrana, i comprar-me un sintetitzador. La música i la ciència sempre han anat molt lligades. Muddy Waters tocava la guitarra elèctrica perquè s’acabava d’inventar i estava allà. I jo havia arribat a notar que la guitarra era com la viola de gamba. Tenia aquest prejudici i encara el tinc. Aquí toco la trompeta, el contrabaix, la percussió... El que m’interessa és transcendir-me, no limitar-me dient que soc un guitarrista.

Els textos són una mica misteriosos: ¿a què es refereix el senzill, ‘Estaves al mig del merder’?

Tracta de la gravetat. A la música, la nota més greu li dona el nom a l’acord: pots canviar les notes més agudes però si la greu es manté acaba manant. I a la vida passa el mateix. Allà on poses el pes, hi ha el to amb el que vius.

Canta amb ‘autotune’. ¿El trap ha arribat al món de Xarim Aresté?

És la influència del dia a dia. Fa anys no m’ho hauria plantejat, perquè l’‘autotune’ em semblava una trampa, una farsa. El que per a una generació significa una cosa, per a la següent representa el contrari. Johnny Cash va passar de ser un cantautor ranci a una figura de culte ‘underground’. Però jo noto que la meva paleta de colors cada vegada és més gran.

Els artistes poden acabar sent esclaus del que creuen que la gent espera d’ells. ¿És això el que més el preocupa?

Els artistes i les persones. Si tota la vida et diuen que ets molt intel·ligent o molt tonto, això condiciona. Loquillo, per exemple, ¿tindria els nassos de treure’s les patilles i deixar-se el cabell llarg? Ens fa por sortir del personatge que hem creat i es crea una separació entre el que ets i el que vols mostrar, i això acaba portant un sofriment. És esclavisme. Hi ha una angoixa. Aquest és un nus important.

¿Creu que es té una imatge parcial de vostè?

Soc jo mateix qui es limita. Però intento mirar-me sempre al mirall, saber per què faig el que faig. Perquè ens enganyem molt. Ens posem trampes per sortir del confort.

A les bandes de les estrelles ‘mainstream’ de vegades hi ha grans músics. ¿No ha sentit mai la temptació de deixar-ho tot i anar a sou de cantants populars?

De vegades, no, ¡sempre hi ha grans músics en aquestes bandes! Sí, és clar que m’ha fet por dir “jo també puc fer la meva pròpia gira”, però tot i que ser al servei d’un artista sempre és un aprenentatge, el que fa que pugui dormir tranquil és saber que estic anant a buscar el meu límit. Que no estic en un racó còmode de mi mateix.

No és la primera vegada que un disc seu té una espècie de segona part, o apèndix, que reflecteix altres inquietuds. Aquí hi ha les sis cançons finals, de ‘5555’ a ‘0000’. ¿Acudits als quals no s’atreveix a donar estatus de categoria?

Sí, però aquesta vegada estan al mateix disc, amb aquesta numeració especial, intuïtiva, prèvia al llenguatge. No hi ha diferència entre aquestes cançons i les altres, perquè totes surten del mateix lloc, són expressions pures, tot i que aquestes són més instintives.

Hi ha un llenguatge jazzístic allà. ¿Quin tipus de músics de jazz li agraden? ¿Un Sun Ra?

Sun Ra no el conec gaire. M’agrada molt Don Cherry, amb aquest aire suposo que de jazz místic. Però més que artistes concrets, m’agrada la llibertat del llenguatge del jazz. Aquestes cançons les vaig crear en només dos dies, mentre que per a les altres vaig trigar gairebé dos anys.

Notícies relacionades

Una festa dance-punk tenyida de melancolia adulta

Bonica veu a l’angoixa climàtica

Després de quatre discos, ¿té la sensació que està entrenant el seu públic perquè entengui la seva evolució?

Noto que hi ha una comunicació i que hi ha gent que aplaudeix el meu moviment i una altra que trigar més a pair els canvis. Però crec que en general el meu públic m’anima a matar-me i a renéixer cada vegada, amb cada disc. Això és el que jo espero d’un artista.