Juan de Pablos, el cor pop d'Espanya

La col·lecció de discos que atresora a les seves cases de Madrid i València i l’inabastable magma de dades, referències i anècdotes que coneix fil per randa –i recorda al detall– sobre l’últim mig segle de música popular donarien per concedir-li una butaca privilegiada a l’olimp de la premsa musical espanyola. No obstant, el que ha permès a Juan de Pablos colar-se al cor de milers d’aficionats al pop té més a veure amb la seva personalitat que amb els seus coneixements musicals, més amb el to de la seva veu, els seus silencis i els seus sospirs que amb les lliçons que impartia al donar pas a les cançons. En un ecosistema com el que ha freqüentat, poblat de personatges i egos, a ell se’l recorda per la seva bonhomia i la seva facultat per emocionar el públic quan compartia el seu amor per la música.

Només cal veure les reaccions d’afecte que ha provocat aquesta setmana a les xarxes l’anunci de la seva jubilació i el comiat de ‘Flor de Pasión’, el programa que dirigia i presentava a Radio 3 des de 1986 –entre 1979 i 1983 el va emetre a l’extinta Onda Dos– per comprovar que el seu cas depassa els límits del locutor que feia bé la seva feina. No es coneixen gaires presentadors de ràdio que tinguin club de fans, però Juan de Pablos podria col·lapsar la plaça de Colón de Madrid demà mateix si volgués.

Tampoc és habitual que sobre un dels experts més grans en música popular, els professionals del ram que el van tractar de prop en destaquin, precisament, aspectes extramusicals. “És un friki bondadós sense pretensions ni màscares”, defineix el periodista Diego A. Manrique, que hi va coincidir molts anys a Radio 3. “Una bona persona sense malícia, tot cor”, segons Julio Ruiz, que el coneix des de finals dels anys 60, abans que tots dos es posessin davant d’un micròfon, i que aquesta setmana va dedicar una emissió del seu ‘Disco grande’, de Radio 3, a retre-li homenatge amb ajuda d’una quinzena de músics i companys de la ràdio. “Per a milers de seguidors, la seva veu ha sigut tots aquests anys un refugi íntim i emocional”, resumeix Guille Mikyway, cantant de La Casa Azul, que confessa deure-li la seva carrera.

La performance personal de Juan de Pablos crida a enganys. De lluny, la seva personal forma d’expressió, fàcilment caricaturitzable, pot suggerir impostura, però els qui el coneixen prevenen contra aquest diagnòstic precipitat. “Quan s’encén la llum vermella de l’estudi, tots els locutors interpretem un personatge. Ell, no. Juan s’ha mostrat sempre tal com és. Si un dia estava deprimit, no ho dissimulava, i si un altre estava eufòric, es mostrava així”, adverteix Manrique.

Alguns oients assidus, com Felipe Spada, de Los Fresones Rebeldes, fan del locutor i confés “fill musical” seu, van aconseguir aprendre a interpretar aquests estats d’ànim que tan poc afany va posar en ocultar: “Hi havia nits que sonava trist i explicava que la vida no tenia sentit, i després t’assabentaves que el dia anterior havia perdut el seu estimat Reial Madrid. Curiosa paradoxa la seva: ell, que sempre s’ha mostrat fràgil i voluble, no imagina el molt que ha fet per aixecar l’ànim dels aficionats a la música”, assenyala el cantant.

Aconseguir aplaudiments tan unànimes després de firmar la jubilació només pot ser el resultat d’una trajectòria marcada per l’audàcia, però a Juan de Pablos només se li coneix un atreviment en tots aquests anys: el que va tenir el dia que va decidir escriure a ‘El gran musical’, programa de Radio Madrid dels anys 60, per explicar la seva passió per la música i oferir-se a col·laborar. A partir de llavors, la seva carrera ha estat més marcada per la seva compulsiva afició a col·leccionar discos i històries de tots els grups, solistes i estils que anaven sorgint que per qualsevol altre càlcul de tipus curricular. “Juan és molt tímid i mai apareixia pels saraus de la professió, ni se’l va veure mai còmode als despatxos. En canvi, si un grup desconegut que li molava li proposava punxar després del seu concert en un poble perdut, allà que se n’anava”, explica Manrique.

D’aquesta manca de prejudicis i fàcil predisposició per recolzar les bandes noves en dona fe Guille Milkyway, que encara recorda com li tremolaven les cames la nit que va coincidir amb ell en un concert de Parade a la sala Sidecar i, després de l’actuació, li va demanar a Antonio Galvañ, el cantant, que li passés una maqueta seva. “El dia que la va posar a ‘Flor de pasión’ va ser un dels més feliços de la meva vida. El perfil pop de Juan és conegut, però en el fons conserva un punt punk que mai ha perdut. A la seva edat, continua connectant a la perfecció amb gent de 18 anys”, destaca el cantant de La Casa Azul.

En el periodisme regeix la norma que l’informador mai ha de ser la notícia, però Juan de Pablos ha violat aquest dogma pel bé de la història recent del pop espanyol. La Casa Azul, Los Fresones Rebeldes, Los Flechazos, La Buena Vida, La Monja Enana, Pauline en la Playa, Niza... Formen legió les bandes que d’una o una altra forma reconeixen haver crescut sota la influència de ‘Flor de pasión’ o les que, directament, van ser apadrinades pel seu presentador, com Nixon, Axolotes Mexicanos, Airbag, Los Reactivos o Cola Jet Set.

Notícies relacionades

Una epopeia de soroll atonal a l'hora del vermut: així s'inaugura el Primavera Sound a 6 quilòmetres del Fòrum

Nou ex consellers de Cultura, contra el trasllat de les pintures de Sixena: «Seria una pèrdua irreparable»

A totes, en algun moment, Juan de Pablos els va donar pas en antena abans o després de fer sonarSylvie Vartan, Françoise Hardy, Wilson Pickett o Arthur Conley. “Gràcies a Juan, molts de nosaltres vam saber d’artistes i sons que de cap altra forma mai hauríem conegut. En certa manera, compondre cançons pensant que poguessin sonar a ‘Flor de pasión’ es va convertir en una aspiració per a tothom”, reconeix Felipe ‘Fresón’.

El públic no especialitzat li posa cara d’haver-lo vist a pel·lícules com ‘El año de las luces’, ‘Bajarse al moro’ o ‘Amo tu rica cama’, on va explotar la seva vis còmica en papers secundaris i, de passada, va matar el cuc de la seva altra gran passió, el cine. Però la seva gran obra són les 1.618 hores de ‘Flor de pasión’ que avui segueixen als arxius de Radio 3, i que poden escoltar-se a la carta. “Són una lliçó contínua d’història de la música, poden sentir-se en qualsevol moment, perquè són atemporals. És, juntament amb l’afecte que segueix en els qui l’hem conegut, el gran llegat de Juan de Pablos”, conclou Julio Ruiz.