Rayden: «La vella guàrdia vol menjar-se els fills i la nova, matar el pare»

Al seu nou disc, ‘Sinónimo’, David Martínez Álvarez, àlies Rayden, continua reflexionant sobre la unió del rap amb el pop i tots els gèneres que faci falta. El presenta en directe aquest dissabte a Razzmatazz, com a part del programa del Festival Mil·lenni.

En el tema inicial d’‘Estaba escrito’,

He seguit una línia coherent. Ja ho deia en aquesta mateixa cançó [‘Introspección’], “sigo en mi línea; torcida, pero siempre hacia arriba”. I crec que, de fet, aquest tema explica el que ha passat després. Aquí no va ni de cantar millor ni pitjor. Aquí guanya el que emociona. I, una altra cosa no, però els meus discos tenen molta veritat i molta emoció.

Aquest últim, en particular, sona a catarsi en tota regla.

Ha sigut una mica el peix que es mossega la cua. Vaig passar per una mala ratxa i per voler retratar-la en tota la seva intensitat, vaig acabar patint bastant a nivell mental. Tenia clara aquesta trilogia des de feia temps. Si al títol de ‘Sinónimo’ li treus ‘nimo’, es queda ‘sinó’ que és com el camí, i tenia clar que necessitava treure tot el que hi ha sota l’alfombra. Té un punt de veritat molt bèstia. He donat coses que potser no hauria d’haver donat. Potser també per això està arribant tant a la gent.

¿Sent que aquest procés tan dolorós ha valgut la pena?

Ha valgut la pena. En el sentit literal. Ha valgut la pena, la pena més absoluta i tot el que he passat. He arriscat a nivell emocional i hem sortit guanyant tant jo com l’oient. El que sento ara mateix és alliberament. És com que ja no fa per a mi.

¿El primer tema, ‘Gargantúa’, és un atac a les noves músiques urbanes?

Del que volia parlar era de la vella guàrdia i dels nous artistes, no només del rap, sinó de qualsevol gènere. A la vella guàrdia noto complex de Saturn, com si necessitessin menjar-se els fills per por que els treguin allò pel que han lluitat. I els nous artistes, en el seu intent de convertir-se en avantguarda, intenten ser el fill que mata el pare. Jo em sento al mig, aliè a la guerra d’un i a la guerra dels altres, al circ, al postureig... Al final tot és una carta d’amor a l’escriptura. A l’escriptura amb contingut, en què el contingut s’imposa al continent.

Ja a ‘Lista negra’, un antic tall d’A3Bandas, atacava les nocions més superficials i potser nocives del rap: “Que el día que piense solo en ventas / Me dejaré greñas y diré que las pibas sois unas cerdas”.

Parlo sempre com a amant de la música, sobretot. Jo em topo amb un videoclip amb un paio envoltat de dones i ostentant, i de seguida canvio de canal. Em grinyola, per exemple, aquesta part del reggaeton la temàtica del qual és injuriar la dona. Quan dedico temes a parlar de música, deixo clara la meva opinió.

‘Caza de pañuelos’, la seva cançó contra la violència masclista, ha tingut bastanta ressonància, però potser menys de la que va poder tenir. Va declinar donar moltes entrevistes. ¿Per què?

A cada mitjà que em trucava, jo li enviava una capsa de bombons i li escrivia una carta a mà per dir-li per què no anava. Els convidava a trucar a la presidenta de l’Associació Bizirik [integrada per dones supervivents de la violència masclista], que és a la que van destinats els beneficis del tema, i que li dediquessin a ella els minuts que pensaven donar-me.

L’àlbum té un so clarament de banda i molta musicalitat. En el seu cas, el rap sembla, cada vegada més, només un punt de partida per a un projecte que engloba moltes altres coses.

L’he produït jo perquè em veia en un moment dolç a nivell compositiu. Ja havia produït temes anteriors meus, i fins i tot d’una altra gent. Aquí volia tenir la càrrega de producció musical, però perquè ho tenia bastant clar. Ja fa tres discos que compto amb músics, per dotar l’obra de dinàmica, energia, veritat, i que no es basi tot en ones i seqüenciacions, que ja no m’omplen tant.

S’atreveix a flirtejar amb estils que rarament tenen cabuda en el rap nacional, com el pop alternatiu més èpic i la cançó melòdica.

Quan col·laboro amb algú, no és per tirar de nom, sinó perquè jo sol no sé portar la cançó al punt que vull. Penso en el bé de la cançó i demano ajuda. Busco qui pugui aportar els matisos, un canvi de visió, un discurs, un doll de veu... ¿Per què a l’anterior sí i en aquest no col·laboro amb rapers? Perquè per a això, rapejo dues vegades.

Notícies relacionades

Set noves produccions en la temporada del Liceu

El retorn digital de ‘Sálvame’

Aquesta classe de ganxos melòdics són comuns en el rap nord-americà, estan superacceptats, però aquí encara semblen despertar recel.

El meu públic s’hi ha acostumat. Hi ha molta gent que posa com a millor tema el que faig amb Pablo López (‘Abrazos impares’) i ningú diu “ah, quin venut, popero, no sé què”. Ja no diuen res. Diuen més aviat coses com “quina cançó, em destrossa per dins”. Es concentren en el que han de concentrar-se: la cançó i el que et genera.